EUDALD SOLÀ:

Josep Pastells.

Alexis Eudald Solà ja ha complert els cinquanta-un anys, però el seu rostre de noi entremaliat revela que ens trobem davant d'un jove etern, d'una persona essencialment feliç que captiva ràpidament l'interlocutor. Home de mirada profunda, se'l podria definir com un enamorat de la cultura grega moderna, a la qual es dedica amb cos i ànima des de fa un quart de segle. Aquesta dedicació, tan premeditada com passional, es manifesta en tres direccions molt clares: difondre entre el públic català, a través d'unes traduccions impecables, els grans autors de la literatura neohel·lènica; estudiar les relacions culturals entre Grècia i Catalunya i aprofundir en l'anàlisi de les obres que tradueix del neogrec al català.

Són tres objectius molt relacionats, ja que Eudald Solà és d'aquells que pensen que "no es pot servir a dos senyors. O fas ciència o fas política, i jo tinc molt clar que treballo en el camp del grec modern i he d'intentar fer-ho de la millor manera possible". Perquè, en el fons, vol fer "una contribució al país; això és el que dóna sentit a la meva vida i, per tant, ho faré fins al final dels meus dies", afirma en to categòric. No obstant això, afegeix que no té cap pressa, i que l'únic interès que el mou és la qualitat de la seva tasca. I és que quan algú se situa en la perspectiva de l'universal, endevina que els resultats immediats no són els que compten més. I la passió pel treball és indestriable de la calma que emana tant de les obres de Solà com de la seva persona: un reflex d'harmonia rigorosa entre consciència i reflexió.

Alexis Eudald Solà i Farrés va néixer el 1946 a Ripoll, on durant els últims anys de la dictadura franquista va destacar pel seu activisme cultural i polític. Va cursar estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, en la qual es va llicenciar en Filologia Clàssica amb el treball Una versió catalana de trenta poemes de Konstandinos P. Kavafis, publicat el 1973 per l'editorial Ariel dins el volum miscel·lani In Memoriam Carles Riba. En aquella època, ja havia descobert que "Grècia no s'acabava al segle de Pèricles, sinó que era una realitat viva, que hi havia una literatura contemporània que valia la pena". I ho havia descobert precisament gràcies a 1a traducció de Riba dels poemes de Kavafis i a la de Berenguer Amenós d'Alexis Zorbàs, una novel·la de Nikos Kazantzakis. "No només era l'aprenentatge de la llengua, sinó també el de la cultura i, de retruc, el de la llibertat, la justícia i la bellesa: Per això valia la pena dedicar la vida al grec modern, i quan ja tenia el títol vaig decidir emprendre aquest camí", recorda Solà, que el 1972 va anar a Grècia per primera vegada i des d'aleshores hi ha tornat una mitjana de sis o set vegades a l'any.

Molt aviat va entrar en contacte amb els mestres més importants en el camp del grec modern, especialment amb Savvidis, que el va acollir a casa seva "amb una gran generositat i afecte", però també amb Ritsos, Elitis i Vrettakos, entre molts d'altres. "Mai no m'ha fet por trucar a les portes dels més grans, i sempre me les han obert, perquè com més gran és la persona més facilitats et dóna", afirma. Amb aquesta rebuda, no és gens estrany que acabés d'enamorar-se de Grècia, "del seu paisatge immens i del caràcter de la gent". I és que Solà de seguida va adonar-se que Catalunya i Grècia no són tan diferents, tot i que, d'entrada, hi ha una diferència gravíssima: "ells tenen un estat i nosaltres no; aquí comencen i acaben els nostres problemes, perquè si fóssim un estat no caldria la llei del català".

Malgrat això, el neohel·lenista de Ripoll considera que entre Catalunya i Grècia hi ha un grapat de paral·lelismes, com per exemple els deu milions de parlants que té cada llengua o les característiques de les dues literatures, que, segons el seu criteri, "són essencialment grans literatures de poesia". Una altra semblança evident és el problema de la recuperació de la llengua després d'un període de decadència: "El 1800, a Grècia i a Catalunya, hi havia tota una generació que encara considerava que la llengua que parlaven i escrivien era vàlida per fer poesies, però no sabien si era vàlida per escriure un assaig filosòfic o simplement una novel·la". Efectivament, la qüestió de la llengua, presentada tradicionalment com el conflicte -no mancat de violència verbal i fins i tot física- entre dues variants lingüístiques oposades, katharévussa (llengua culta i d'estat) i dimotikí (popular i literària), és un problema que ha marcat la història de la nació grega fins els nostres dies. Aquesta coincidència entre els problemes lingüístics dels neogrecs i dels catalans ofereix un camp de treball ple d'interès, i és per aquest motiu que un dels deixebles de Solà està acabant una tesi doctoral que estudia els paral·lelismes existents entre Pompeu Fabra i Manolis Triandafil·lidis. "Crec que tindrem una tesi doctoral esplèndida sobre aquesta qüestió", vaticina Eudald Solà, que, sens dubte, s'ha convertit en el principal impulsor de la promoció de la literatura grega moderna a Catalunya.

No és pas casual, que hagi assumit aquest paper, perquè just després de llicenciar-se va exercir de professor a l'institut de batxillerat Verdaguer de Barcelona i tingué l'oportunitat de treballar al costat de l'hel·lenista Jaume Berenguer, un dels seus grans models juntament amb Carles Riba i Antoni Rubió i Lluch. En aquest sentit, no és gens agosarat asseverar que Solà ha reprès la línia iniciada per aquests autors -que va quedar trencada per la guerra civil- i que, sobretot a través de l'Institut d'Estudis Bizantins i Neohel·lènics, fundat per ell mateix dins de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, s'encarrega de formar les noves generacions de neohel·lenistes catalans. "Hi ha persones molt vàlides, que, a més, han estudiat en les universitats gregues, i crec que podrem fer aportacions importants dins del nostre camp".

De moment, una de les contribucions més remarcables és l'embrió del que ha de ser la primera biblioteca de grec modern de Catalunya, que ja disposa de set mil llibres i es troba dipositada a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. "Quan jo vaig començar a estudiar grec modern la situació era dramàtica, no hi havia absolutament res", explica Solà, que recorda que "en entrar a l'acadèmia em vaig començar a moure i me'n vaig anar a Grècia per comprar els primers llibres. Anava directament a les editorials i obtenia descomptes importants, i després carregava els llibres i els duia a l'aeroport. L'he portada físicament, aquest biblioteca, sobretot al principi, però no em sap gens de greu, perquè, si tot va bé, el nombre de volums és multiplicarà durant els propers anys". Això vol dir, segons ell, que el 70 per cent dels futurs estudis, investigacions i treballs es podran fer en aquesta biblioteca, mentre que la resta s'haurà d'anar a completar a Grècia; però això no és cap problema, perquè aquí es podrà esbrossar la feina i allà només caldrà anar-la a arrodonir".

Escoltar Eudald Solà és exposar-se a una allau d'experiències gratificants, una allau d'impressions fulgurants i vigoroses que generen un gran plaer intel·lectual. I si resseguim la seva trajectòria ens adonarem que és tot un exemple de les persones que s'han fet elles mateixes: amb el treball de cada dia, amb la tenacitat de la feina, amb l'estímul de la il·lusió.

Després de llicenciar-se en Filologia Clàssica va començar a especialitzar-se en l'estudi de la literatura grega moderna sota la direcció de Mario Vitti, professor de la Universitat de Palerm, i es va doctorar amb la tesi Estudis sobre la poesia de Kavafis. Posteriorment es va fer càrrec de la docència de grec modern a la Universitat de Barcelona i obtingué la càtedra d'Història de la Literatura a l'Escola de Biblioteconomia de Barcelona. Entre el 1980 i el 1983, Solà es va encarregar de la projecció exterior de la cultura catalana com a cap del Servei de Relacions Culturals del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, i poc després va ser elegit Membre Corresponent de la Societat d'Escriptors de Grècia. També és membre del consell d'edició de la Revue des Etudes Neohelléniques i ha estat distingit per la Societat de Traductors Grecs de Literatura per la seva versió catalana de Simposi, de Nikos Kazantzakis. A més d'haver escrit nombrosos estudis, comunicacions i ressenyes en revistes especialitzades i en diaris, ha estat el responsable de la redacció d'articles sobre el món clàssic a la Gran Enciclopèdia Catalana i participa regularment en congressos i simposis sobre la matèria en la qual s'ha especialitzat.

Així mateix, Eudald Solà és cònsol honorari de Xipre a Barcelona des de 1995, un càrrec que li fa una certa gràcia pel fet que Rubió i Lluch va ser cònsol de Grècia durant vint anys. I és que, segons el seu parer, la figura de Rubió és "autènticament gegantina. El que va arribar a fer Rubió amb Grècia, tot sol i des de Barcelona, és extraordinari, i m'impressiona comprovar que avui, amb supersònics, computers i e-mails no farem ni una desena part del que va fer ell". Precisament, un dels deixebles de Rubió, Nicolau d'Olwer, va viure molts anys al pis de la Via Laietana de Barcelona on actualment resideix Solà. "Quan vaig comprar el pis no ho sabia, però en assabentar-me'n em va fer molt il·lusió, entre altres raons perquè Nicolau d'Olwer és autor d'un llibre que m'entusiasma, El Pont de la Mar Blava, que dóna nom a un disc de Lluís Llach, amic personal del neohel·lenista de Ripoll.

Però d'amics en té molts, l'Eudald Solà, especialment entre els poetes, pintors, escriptors i músics, el que ell anomena "la gent important. Això m'ha enriquit molt des de tots els punts de vista, perquè, si bé és molt interessant treballar i mirar de deixar darrere nostre alguna cosa que autènticament sigui útil, també hem de viure i obrir-nos al món que ens envolta". És estrany i tot fins a quin punt dóna la sensació d'estar en contacte directe amb l'existència, encara que sigui en els seus detalls més petits. Quan agafa un llibre, per exemple, remunta de seguida amb el pensament fins a les persones que l'han fet possible, fins a l'arbre del que està fet, fins a la naturalesa sencera. Perquè tot participa en un tot i convé ampliar la perspectiva, contemplar la creació amb la mínima inquietud que permet la raó. I no és en el despatx farcit de llibres on ha enriquit la seva visió del món i dels ésser humans, sinó a la deriva de l'atzar, en un tren de nit, en una sala d'espera, en una habitació d'hotel, en el curs d'un passeig. Tanta sensibilitat, tanta solidesa en les seves obres, poden fer pensar que pertany a un altre regne, on les paraules tindrien el seu sentit, els humans les seves raons, l'univers lleis reconegudes per tots i la intel·ligència una irradiació sense cap ombra.

En qualsevol cas, Alexis Eudald Solà no es desvia en cap moment dels seus objectius, i un dels principals és complir "allò que deia Riba que la millor traducció sempre és aquella que, essent la més fidel, alhora és la més literària". Perquè una traducció no s'improvisa; són hores i hores de pensar-hi i de recórrer constantment als diccionaris, malgrat subscriure plenament les paraules de Salvador Espriu quan li deia: "escriure en català és impossible; que poc que han treballat en el camp de la lexicologia; està tota per fer...". Precisament, Solà preveu que d'aquí a dos o tres anys podrà traduir (sempre amb una altra persona al costat) alguns versos d'Espriu al grec modern. I si ha elegit Espriu és perquè li agrada molt i perquè el coneix a la perfecció , ja que durant vint anys va ser el seu secretari, amic i confident.

Més endavant també voldria "traduir altres coses, com els versos de Carner, Guerau de Liost, Màrius Torres o Salvat Papasseit, però no tinc cap pressa i no ho faré fins que em consideri preparat". Mentrestant, però, treballa en altres fronts: la traducció d'uns poemes de Kavafis, la d'un volum de Ritsos, i la de la novel·la Il sorriso dell'ignoto marinaio, de l'escriptor sicilià Vicenzo Consolo. D'entrada sorprèn que una persona tan immersa en el grec modern tradueixi una obra de l'italià, però Solà ho justifica dient que "és una excepció; per a mi Consolo és el millor escriptor que hi ha a Itàlia en aquests moments i, com que som molt amics, m'he atrevit a intentar traduir aquesta obra, que la trobo dificilíssima perquè damunt de l'italià estàndard hi ha un italià obsolet però molt elaborat, amb paraules molt cultes que ja han deixat de dir-se en el llenguatge corrent, i damunt d'aquest hi ha el dialecte sicilià, i damunt encara hi ha altres dialectes locals que parlen uns camperols". No deixa de ser curiós, d'altra banda, que igual que Solà va estar molts anys al costat de Salvador Espriu, Consolo mantingués una relació similar amb el poeta sicilià Lucio Piccolo.

De fet, Itàlia s'ha convertit en el seu tercer país, perquè al llarg de l'any hi fa gairebé tants viatges com a Grècia. Li encanten, els viatges, i assegura que els explota molt, que li permeten aprendre moltes coses i que "això és important, per exemple, a l'hora de fer les classes. Jo no sé si sóc bon professor o menys, però sí que estic segur que transmeto aquesta passió que sento pel que m'agrada, i també estic convençut que els alumnes que tenen interès es creuen el que els explico". Pel que fa a la seva afició als viatges, comenta que "sense ànim de ser petulant, puc dir que a Atenes, a Tessalònica, a Roma, a París, a Palerm, a Venècia i en alguns altres llocs més m'hi sento com a casa. Quan surto al carrer ja hi començo a trobar cares conegudes, i la veritat és que mai no m'hi he sentit foraster. Hi visc i m'hi passejo absolutament feliç". Eudald Solà té tot l'aspecte d'un intel·lectual ordenat i eficaç, d'un treballador incansable en tots els aspectes de la seva professió, però aquest sentit de la responsabilitat és combina perfectament amb un temperament idealista i grans dosis de tendresa que, de tant en tant, es manifesten amb força i delaten que és un home fascinat per l'existència; un home que defuig la sensibleria però que admira i sent el romanticisme i és capaç de plorar escoltant música de Bellini, Verdi, Puccini o Wagner. És el poder de l'art, la constatació que una melodia pot donar forma a una determinada tristesa i et pot fer saltar les llàgrimes sense saber ben bé per què.

Una bona obra literària, una bona traducció del grec modern, per exemple, també pot fer aflorar els nostres sentiments més íntims. Solà no en té cap dubte; i potser per això opina que el més important en escriure és "construir un objecte bel, bonic i creïble". No es refereix pas a la bellesa que ens encisa de sobte, a la que s'insinua lentament, a la que s'apodera de nosaltres gairebé sense que ens n'adonem fins que un dia la tornem a trobar en els nostres somnis. És la bellesa que, després d'haver ocupat un lloc humil en el nostre cor, acaba dominant-nos completament i omplint de llàgrimes els nostres ulls.

En termes més generals és obvi que l'estudi de les relacions culturals entre Grècia i Catalunya (poques però de molta categoria i intensitat) permet posar de manifest aspectes d'un gran atractiu, com ara els que Eudald Solà vol reflectir en un llibre que confia publicar en un termini relativament breu. Es tracta de quatre assaigs, un dels quals versarà sobre Antoni Rubió i ampliarà el discurs que va fer Solà en accedir a l'Acadèmia de Bones Lletres. A més, en aquest llibre es parlarà de les analogies entre Riba i Seferis -descobertes a partir de la traducció de Kavafis- i s'estudiaran a fons alguns aspectes de l'obra de Jaume Berenguer. Finalment, un quart assaig tindrà com a protagonista "una dona de la qual la gent en sap molt poques coses i quan en saben alguna es posen a riure. Em refereixo a una ballarina catalana, Àurea de Serrà, que estic convençut que és un personatge més interessant que la Isadora Duncan", manifesta Solà. Segons ell, els quatre personatges que aplegarà en aquest volum "ens lliguen moltíssim a Grècia, un país que, com el nostre, ha sofert totes les invasions i tots els atacs a la seva identitat; des d'aquest punt de vista els podem entendre molt bé, i ells segurament també ens poden entendre a nosaltres".

Ningú no pot discutir que Alexis Eudald Solà és el millor coneixedor que hi ha a Catalunya de la cultura grega moderna, però potser ell ho negarà, perquè és un home d'una absoluta naturalitat, que aconsegueix ser discret malgrat tenir el cos animat de nervis i lleugeresa. Dóna la impressió que viu molt intensament, però no amb una tensió excessiva, sinó amb la tranquil·litat del que cultiva la consciència artesanal, del que creu que no té sentit parlar de dons naturals ni de talents innats. Perquè, en definitiva, és un lúcid d'ulls melangiosos que més que seguir una línia la va traçant dia a dia, conscient que potser cal esperar una mica per veure-la més clara, més llarga.