Història d'Algirós

La nostra falla es planta on durant segles va estar l'horta d'Algirós més próxima al Cabanyal. No va passar fins a les últimes dècades del segle XX que l'expansió de València va començar a convertir eixe entorn rural en un nou barri, substituint les barraques, hortes i velles cases per edificis de vivendes. Esta és una xicoteta història d'Algirós, que incidix especialment en la part que és ara la demarcació de la Falla Josep Maria Haro-Poeta Mas i Ros.

Aquella horta d'Algirós

El topònim d'Algirós ve de l'àrab al-zurûb, que significa “el canal”. Açò té la seua explicació, ja que Algirós era una de les tres branques principals de la séquia de Mestalla, la qual porta aigua a les hortes l'est de València des de l'època musulmana. El camp que travessava va prendre el mateix nom, com era habitual, i de la mateixa manera se seguix anomenant a la mateixa zona encara que tant la séquia d'Algirós com les hortes que la rodejaven hagen desaparegut.

L'aspecte de l'horta d'Algirós a penes va variar entre l'Edat Mitjana i el segle XIX. Les imatges de tot eixe llarg període la mostren com un mosaic de cultius travessat per camins i séquies, i esguitat per barraques de llauradors, alqueries i molins. La classe alta també ha estat present en esta zona, establint residències com l'alqueria del Marqués de Dos Aguas del segle XVIII o el més recent palau d'Ayora, construït pel mestre d'obra Peregrín Sumbiela per al comerciant José Ayora en 1900. El camí d'Algirós era la principal via que travessava eixos camps. Es tractava d'un dels camins d'origen medieval que connectaven el nucli antic de València amb les poblacions pròximes, i començava al costat dret del riu Túria, quasi a l'altura de l'actual pont de Calatrava, travessant l'horta amb nombroses corbes per a endinsar-se en el Cabanyal prop de l'antiga estació d'este poblat marítim. Esta via apareix retolada en un plànol del Pare Tosca de principis del segle XVIII com “camí d'Algirós o Nou”, fent referència al fet que va aparéixer després que els dos camins més antics de l'est de València: el camí Fondo del Grau (que coincidia més o menys amb el que és ara l'avinguda de Balears) i el camí Vell del Grau (actual carrer Illes Canàries). Quan va traçar-se anys després el camí del Cabanyal, al camí d'Algirós també se li va anomenar "camí Vell del Cabanyal". El camí Nou del Grau o simplement camí del Grau (l'actual avinguda del Port) no és d'origen medieval, ja que data de 1802.

El que va començar a transformar aquell entorn rural va ser el ferrocarril. El 24 d'abril de 1862 va passar el primer tren per l'estació del Cabanyal, circulant per unes vies que creuaven el final del camí d'Algirós. Ara bé, va ser el ferrocarril de la Compañía Central de Aragón, que va arribar a València en 1902, el que més va incidir en l'horta d'Algirós. Primerament, les seues vies creuaven eixe camp de nord a sud, més o menys per on està hui l'avinguda d'Aragó; però a més, eixa empresa va donar origen al primer barri residencial d'Algirós: L'Amistat, construït en 1928 i promogut per l'Asociación de Empleados y Obreros de los Ferrocarriles de España. Els seus primers habitants van ser principalment ferroviaris i tranviaris.

Parlant de ferrocarrils, per aquella data les vies a Barcelona ja havien atret a nombroses naus industrials que s'estenien des del camí Nou del Grau cap a l'horta d'Algirós, donada la bona comunicació d'eixe punt per vaixell, carretera i tren. Es concentraven ací nombrosos magatzems de fusta i empreses metal·lúrgiques que han deixat empremta en els noms dels carrers (Fustes, Ferros, Serradora). Però no feia falta anar-se'n fins a les vies de tren per a trobar efectes de la industrialització a Algirós, ja que algunes indústries i xicotets tallers van començar a establir-se prop dels camins rurals, conservant-se alguns dels quals fins a temps recents.

Exposició Regional i futbol a principis del segle XX

El camí d'Algirós va ser testimoni d'una important fita històrica per als valencians: l'Exposició Regional de 1909. El seu recinte ocupava 16 hectàrees i va construir-se sobre el començament d'esta via medieval, al costat de l'Albereda i rodejant la preexistent fàbrica de tabacs (actual edifici de Tabacalera, de 1906). Dins, quasi un miler expositors de cent localitats valencianes van exhibir el millor dels seus productes agrícoles, comercials i industrials. L'exposició va convertir-se en nacional en 1910, i posteriorment va decidir-se enderrocar la majoria dels edificis que la formaven. Només queden en peu el Pavelló d'Indústria (la fàbrica de tabacs), el Palau Municipal (hui anomenat Palau de l'Exposició) i l'Asil de Lactància adossat al mateix. En record d'aquell esdeveniment, el barri que va créixer en el lloc es diu Exposició, i no es considera Algirós encara que el camí començara allí.

Al costat est del Palau d'Industria hi havia una gran pista multiusos on va jugar-se algun partit de futbol, esport que era una novetat a València. Curiosament, molt prop d'aquell lloc va construir-se el primer terreny de joc del València C.F. Conegut com a camp d'Algirós, va inaugurar-se el 7 de desembre de 1919 prop del camí i de la séquia del mateix nom. A un costat tenia el quarter de cavalleria (els edificis militars de l'Albereda), mentre que a un extrem hi havia una caserna de la Guàrdia Civil (que estava en l'actual cantó dels carrers Finlàndia i General Gil Dolz), i pròxim a l'altre la marquesina de l'estació d'Aragón. Pels voltants del terreny de joc hi havia molts arbres i horta. Al principi no era molt visitat per aficionats, però amb el temps va atraure cada vegada a més públic entusiasmat pel futbol. L'equip va utilitzar el camp d'Algirós fins a 1923, quan per quedar-se xicotet va obrir-se el de Mestalla a uns 500 metres.

La ciutat substituïx l'horta

Els temps moderns també van provocar que la xarxa de vies medievals que rodejava València, la qual va estar pràcticament sense canvis i en ple ús durant diversos segles, començara la seua decadència. El camí d'Algirós va sobreviure sencer fins que el Passeig de València al Mar (l'avinguda de Blasco Ibáñez actual) es va iniciar en els anys quaranta i es va urbanitzar al sud del seu primer tram, detingut pel ferrocarril a Aragó. No obstant això, un tram del vell camí es va integrar entre els nous edificis formant el carrer Finlàndia.

A partir dels anys seixanta va ser quan Algirós va anar urbanitzant-se més de pressa, igual que va passar en altres zones perifèriques de València. Després de suprimir-se un canvi d'eix en el projecte del Passeig al Mar i tornar-se a plantejar completament recte, en 1955 es va donar llicència per a construir alineats a aquell els blocs de l'Illa Perduda. Acabats en 1962, van ser anomenats així perquè durant molt de temps van estar aïllats en l'horta. D'altra banda, els primers barris d'Algirós s'expandien i els carrers que començaven en l'avinguda del Port s'allargaven cap al nord. No lluny de l'estació del Cabanyal, continuant el carrer Fustes i prop del final de la senda Albors, es va acabar en 1968 l'Institut d'Ensenyament Mitjà Sorolla enmig del camp, aplanant-se amb ell el final del carrer Sants Just i Pastor i obrint el carrer Josep Maria Haro. Obra dels arquitectes Miguel Fisac i Aspiazu, els seus primers alumnes (homes, ja que va començar sent d'ensenyament masculí només) van entrar en el curs acadèmic 1967/68, abans d'estar completament finalitzat.

Pels setanta l'horta d'Algirós va seguir desapareixent ràpidament cap a l'est, i més després que en 1974 se suprimiren les vies, l'estació i els tallers de la Central d'Aragó, permetent així l'avanç de l'avinguda de Blasco Ibáñez. Nous barris creixien cap al nord, com buscant este passeig, fent aparéixer el carrer Poeta Mas i Ros entre Manuel Candela i Humanista Furió. Un carrer amb huit xalets que començava al camí d'Algirós, no molt lluny del palau d'Ayora, va sobreviure a la urbanització i actualment alberga guarderies en la majoria de les cases. El carrer Poeta Mas i Ros continuava a l'est del jardí d'Ayora, amb les vivendes per a taxistes i d'altres que van construir-se a finals dels anys seixanta a l'altura del carrer de la Indústria. Així va terminar-se el traçat d'este últim carrer, que inicialment estava previst allargar fins la Illa Perduda, i a la vegada es van començar els de La Canyada i Crevillent. També en eixa època es va alçar davant d'una fàbrica d'uralita i d'una indústria paperera una illa de vivendes, la qual va convertir l'últim tram del camí d'Algirós en el carrer Pedro de València, va allargar els carrers de les Fustes i Josep Maria Haro, i va definir l'ample actual del carrer Pintor Ferrer Calatayud. Totes estes construccions junt amb l'Illa Perduda al nord van tancar l'última horta del barri, on tot seguia com si res haguera canviat: se continuava llaurant la terra i el taller metal·lúrgic de l'antiga casa dels llebrers seguia actiu. Creuant el camp, i la línia 32 d'autobús passava des del 17 de juliol de 1973 pel que quedava del camí d'Algirós.

Els últims solars

A principis dels huitanta, molts xiquets que vivien pels voltants de l'Institut Sorolla havien de creuar el camí d'Algirós i caminar per sendes entre l'horta per a arribar al col·legi que hi havia en l'Illa Perduda. Encara era possible veure una casa de camp en el carrer Poeta Mas i Ros prop del palau d'Ayora, i una altra en el carrer Campoamor al costat de la finca alta. Però aquell paisatge encara rural va anar desapareixent a passes gegants en eixa dècada. D'una banda, es va completar el tram de l'avinguda Blasco Ibáñez des de Manuel Candela al Cabanyal, fent sorgir moderns edificis a l'altura de l'Illa Perduda. No molt lluny d'esta, el camí d'Algirós va quedar definitivament fora de servei en quedar-ne part davall el parc de la Mare de Déu del Castillo de Vilches, construït entre dos edificis que van connectar els extrems del carrer Crevillent. En la inauguració d'este parc, celebrada en 1986, va participar activament la Falla Josep Maria Haro-Poeta Mas i Ros al costat de la Germandat de Vilches a València. Quant al carrer Músic Ginés, va començar a prendre la forma actual en construir-se al terreny que quedava lliure, substituir-se les hortes per jardins i modificar-se'n els camps d'esports. En 1986 ja no quedava horta en aquella part d'Algirós: tots els carrers ja estaven dibuixats, encara que Campoamor seguia sent un solar. Per fortuna, el palau d'Ayora es va salvar de l'enderrocament previst en 1983, quedant així com a vestigi d'aquell temps en què les classes acomodades anaven a descansar al desaparegut camp.

Arribats els noranta, Algirós ja tenia quasi l'aspecte actual. El canvi més important que es va produir en la zona va ser el soterrament de les vies del tren a Barcelona en 1991, amb la que es va inaugurar la nova estació del Cabanyal al final de l'avinguda Blasco Ibáñez i es va suprimir una important barrera amb eixe barri marítim. Però també va haver-hi altres novetats, com el jardí del carrer Campoamor entre Músic Ginés i Poeta Andrés Cabrelles, i el col·legi que es va inaugurar sobre un vell carrer que anava des del camí d'Algirós fins a l'Illa Perduda. Entrat el segle XXI, el metro va arribar al barri amb la inauguració l'abril del 2003 de l'estació de metro d'Ayora, després de desestimar-se la idea inicial que la línia 5 passara per l'avinguda Blasco Ibáñez i acabara en l'estació del Cabanyal. L'ampliació del jardí d'Ayora i la nova estació de metro van suposar la desaparició de l'últim tram de la senda Albors (només el carrer Victor Moya recorda part del seu recorregut), i la fundició de campanes que hi havia al cantó d'eixa senda amb el carrer Indústria. A molts els costarà pensar que en eixe lloc només hi havia horta no fa relativament tant, però el progrés, encara que va arribar tard, va ser ràpid a Algirós.

Agraïments:
Javier Mozas, Josep V. Boira, Sol Romeu, Maria Amparo Ribes,
Teresa Marco, Carmen Piñero, Institut Sorolla

¿Tens fotos antigues d'Algirós?
Si vols que les publiquem en esta web, envia'ns-les per correu