Història de les Falles

Les Falles són un ritual del foc. Al llarg de tota la història de la Humanitat, sempre hi ha hagut rituals que tenien com a protagonista este element perquè simbolitza, entre altres idees, la renovació: el foc destrueix les coses velles per tal de deixar espai a les noves. És comú veure per les costes mediterrànies i per l'Europa interior que s'encenguen fogueres per commemorar l'entrada del solstici d'estiu (és a dir, l'acabament de l'hivern i el principi del bon oratge estiuenc), o per cremar ninots que representen personatges rebutjats pel vecindari.

L'origen de les Falles encara no s'ha aclarit. La teoria que se sent més a nivell popular és la que diu que deriven d'un costum que tenien els fusters valencians, consistent a recollir tota la fusta que els sobrava per fer una foguera en honor al seu patró, Sant Josep, el seu dia, el 19 de març. També es parla que les Falles provenen dels focs que s'encenien al començament del solstici d'estiu, els quals va adaptar el Cristianisme dedicant-los a sants d'eixes dates de l'any, com Sant Josep. Això podria explicar el gran component pagà de la festa. Per últim, altres donen suport a la teoria del ninot de mitja Quaresma o parot, segons la qual les festes falleres naixen del costum de llançar un ninot que representa a Luter, Judes o altre personatge, a una foguera. Esta teoria explica l'existència de figures a les falles i el caràcter censor i satíric que prenen els monuments.

Els primers documents sobre les Falles

Hagen sorgit d'una manera o altra, és un misteri el moment exacte en què van aparéixer les Falles perquè no n'hi ha constància documental. Les primeres notícies són de la segona meitat del segle XVIII, les quals confirmen que per aleshores la festa ja estava consolidada. En esta època van sorgir diverses lleis municipals que regulaven la ubicació dels monuments fallers per tal d'evitar incendis, ja que molts es plantaven en carrers molts estrets i per tant, quedaven molt prop de les cases; en concret, en 1784 s'obliga a posar-los en places o espais oberts. Ja començat el segle XIX, els documents sobre falles es fan més freqüents.

La festa fallera d'aquella època no era igual que l'actual. Les Falles es consideraven festes de la vespra de Sant Josep; es plantaven el matí del dia 18 de març i es cremaven la nit d'este mateix dia, i la seua estructura simulava un teatre: un entaulat de fusta sobre el qual es posaven diversos ninots que representaven una escena, la qual s'explicava amb uns cartells situats al monument. Els ninots d'esta època eren una estructura de fusta vestida amb roba de veritat i amb màscara de cartró, al contrari que ara, que són completament de cartró-pedra o similar. A més de les falles monument, també hi havia falles fetes amb trastos vells. Sant Josep era dia de mitja festa en aquelles dates (o siga, només calia treballar mig dia), però els veïns de València feien festa sencera per dedicar el dia als Peps i Pepiques. Les Falles eren, com actualment, una festa de barri.

A partir de l'últim terç del segle XIX la festa va començar a ampliar-se. El nombre de falles monument oscil·lava d'any en any, d'una en 1852 a 16 en 1872. A partir de 1866 la pirotècnia es fa més present, s'implanten les despertaes i apareixen alguns llibrets, publicacions que editen els fallers per explicar la seua falla. Els grups de veïns que fan falles evolucionen i sorgeixen les primeres comissions falleres amb càrrecs directius. A més, des de 1873 fou implantant-se a poc a poc la cremà el dia 19 per la nit, perquè alguns pensaven que així es perdrien menys hores de treball. Però la plantà no va traslladar-se a eixe dia, amb la qual cosa els festeigs fallers passaren a durar-ne dos. Al mateix temps, l'Ajuntament de València dificultava la festa obligant a demanar permís per a plantar monuments (1851), i fins i tot cobrant impostos per fer-ho des de 1872. A més, per 1851 s'instaura la censura sobre les falles per controlar la crítica política, social i moral (ja aleshores es tocava el tema del sexe) que feien, temes majoritaris als monuments. Estes pressions públiques van aconseguir la desaparició definitiva de les falles de trastos vells i, en 1886, que no es plantara cap monument dins de la ciutat. Però la força del veïnat i dels mitjans de comunicació va aconseguir una bona rebaixa dels impostos a les falles, cosa que unida a la creació dels premis als millors monuments per part de la revista La Traca, va fer que en 1887 la tradició tornara amb potència: 29 falles van plantar-se este any. Eixos premis no van durar molt de temps.

L'aparició del monument artístic

El final del segle XIX va viure un fort creixement de la festa, tant que va convertir-se en la major festa popular de València. El nombre de falles va créixer en esta època, i començaren a plantar-se dins de l'acabat d'estrenat eixample de la ciutat i en diversos pobles, incloent-hi els Poblats Marítims i Benimaclet, que aquells anys eren independents de la ciutat. Els monuments tractaven molt sovint el tema de la crítica política, en especial del conflicte d'Espanya amb els Estats Units per la colònia de Cuba. Eren anys de conflictes polítics i socials, i les falles ho reflectien. Les falles començaren a fer-se més grans, millor acabades, amb nous materials, oblidant cada vegada més l'estructura de teatre i prenent el barroquisme que actualment tenen: havia aparegut el monument tal i com el coneixem hui. En este context, la societat cultural Lo Rat Penat va proposar la creació de premis a les millors falles, i l'Ajuntament va aprovar la seua creació en 1901.

La transformació urbanística que sofria València a l'inici d'este segle no només va afectar les falles quant a la seua ubicació; també va ser un tema recorrent. Mitjançant els monuments, els veïns es queixaven de la lentitud de les reformes, de la mala qualitat de les infrastructures i del trasllat de l'estació de ferrocarril a on convenia als burgesos (on es troba actualment). També abundaven les falles amb al·lusions sexuals i les que exaltaven el nacionalisme valencià que apareixia per aquelles dates.

Les falles pels voltants de la Guerra Civil Espanyola

Els anys 30 foren el moment en què la fama de les Falles començà a aconseguir un nivell nacional i internacional. En 1926 es va reunir l'Asamblea Pro-Fiestas de San José per coordinar i fomentar les Falles. Amb l'impuls d'esta assemblea, el consistori va incrementar el diners dels premis a les falles i les va dividir en dues seccions segons el seu cost. Van organitzar-se "trens fallers" perquè els ciutadans d'altres regions visitaren València en Falles, i la setmana fallera va ampliar-se en 1928 avançant la plantà a la nit del dia 16. Eixe any es crea el Comité Central Fallero, preludi de la Junta Central Fallera. El Comité des de 1931 va organitzar un programa oficial de festes de la setmana fallera i va coordinar alguns actes individuals de les comissions. Entre els actes que va preparar trobem la Crida, l'Exposició del Ninot, la Nit del Foc (fixada per al dia 16), les cavalcades, i l'elecció i presentació d'onze Belleses Falleres i una Reina de les Falles, antecedents de la Fallera Major de València i la seua Cort d'Honor.

La Guerra Civil va desorganitzar completament la festa de les Falles, però just acabat el conflicte, el nou consistori de València va decidir reconstruir la festa per tornar quant abans a la normalitat. Així, va reunir als presidents i secretaris de les comissions falleres supervivents per a fundar en 1939 la Junta Central Fallera per coordinar i controlar la festa. Lògicament, ací començava un nou període de censura quant als temes fallers, en el qual no es recomanava la crítica política ni el sexe i era aconsellable exaltar els nous valors nacionals. En qualsevol cas, en 1940 va haver-hi festa fallera, i en els següents anys van crear-se o ressorgir prop de 200 comissions. L'Ajuntament, mitjançant la Junta Central Fallera, va instituir la "festa oficial", i va incorporar nous actes com la Fiesta de la Clavariesa, precedent de l'Ofrena a la Mare de Déu. Pels 40 també van muntar-se les primeres comissions falleres modernes, amb president, directius, fallera major, estendard i demarcació. Els fallers passaren de reunir-se en bars o locals similars a fer-ho en barraques, excepte les falles grans, que ho feien dins de paradors. En eixos anys, la Junta Central Fallera crea la secció especial per als premis, i la delegació d'infantils, i obliga que tota falla infantil estiga lligada a una gran.

L'expansió fallera

Des dels anys 50, les Falles creixien espectacularment quant a nombre de visitants, volum econòmic que movien i altres aspectes. En 1952 s'amplia el nombre de seccions falleres, un moment en què l'artista faller Regino Mas era dels més prestigiosos per guanyar durant 16 anys el primer premi de la secció especial, entre 1940 i 1958. En esta década, la Nit del Foc passa de la nit del 16 a la del 19 de març, la comissió de El Foc planta una falla dissenyada per Salvador Dalí i la Junta Central Fallera crea l'actual vestit de faller negre.

Pels 60 les comissions falleres ja utilitzen el casal com a lloc de reunió (un local per a ús dels seus fallers), tenen més continuïtat en el temps (és a dir, no desapareixen al poc d'aparéixer), però quasi no n'apareixien de noves i el nombre de fallers que tenia cadascuna no era massa gran, sobre 40.

El nombre de comissions pujava quasi sense pausa des de 1960, arribant a superar el 200 en 1969. La fallera major passa a ser el principal element simbòlic de la comissió, i ella i les falleres en general es prenen com participants exclusivament decoratius de la festa, sense cap implicació en la gestió de la falla. Es consoliden la secció infantil i la secció femenina dins de les comissions falleres, i els fallers en general eren cada vegada més (28.000 en 1970, en comparació amb els prop de 6.000 en 1959). Es crea l'Olimpíada de l'Humor en 1966, la qual no va durar ni quinze anys, i els paradors que posaven les majors falles anys enrere pràcticament havien desaparegut encetats el anys 70. La censura, més feble des de 1966, va deixar incloure figures eròtiques als monuments. Les dimensions de les construccions eren cada vegada més grans, destacant les de les falles de Na Jordana, el Pilar, la Mercé i Convento Jerusalén-Matemático Marzal, entre altres.

La democràcia va portar els polítics a les Falles, i no només de visita a València, sinó també com a ninots de falla. Els castells de focs artificials van deixar de fer-se a la plaça de l'Ajuntament en 1987 i van passar al llit del Túria, front a l'Albereda, on hi ha més espai tant per al pirotècnic com per al públic. També per aquella època la legislació sobre pirotècnica va començar a fer-se més dura per tal d'intentar reduir el risc d'accidents. Per la seua banda, les comissions falleres van adaptar-se als nous temps de llibertat després de la mort de Franco. En l'àmbit social, van consolidar l'aire democràtic que sempre havien tingut fent que la dona i les comissions infantils pujaren en importància; cada vegada es feia més habitual tenir dones en la directiva, per exemple. Quant als monuments, ja es podia criticar qualsevol situació o persona sense el perill que la censura no ho permetera. La plantà va passar a realitzar-se la nit de 15 de març fa molts anys, i la Nit del Foc la nit del dia 18. La resta de la Història de les Falles l'estem escrivint ara mateix els fallers, que fem tot el possible per adaptar la festa als nous temps.