Un xic d'història

(Cliqueu sobre la foto que vulgueu veure més gran)

"Vallirana Mun de España, en la prov de Barcelona, comarca del Baix Llobregat. 4 400 hab. Situado al O de Barcelona, está accidentado por las estribaciones meridionales de las montañas del Ordal y regado por el río Llobregat. Extracción de caliza; explotación forestal; industria alimentaria (chocolate). Centro de segunda residencia. Ermita románica de San Silvestre."

Poc més podrem trobar a les enciclopèdies comunes.
Vallirana és més, molt més que això (de fet com totes les viles, però Vallirana és la meva vila).

Efectivament, el terme de Vallirana és molt proper a la serra d'Ordal, part del massís del Garraf. És un dels municipis que compten amb un gran nombre d'avencs i coves, que foren habitats durant el neolític (Cova Bonica, Fou de Muntaner i d'altres, per exemple).

La Cova Bonica. Entrada i estalagtites i estalagmites a l'interior. Capella de Sant Silvestre. Molinots de la Llibra   (S-XIII/XIV)

La capella de Sant Silvestre és el més vell vestigi històric documentat amb que compte la vila. Va ser una donació del bisbe de Barcelona Teodoric a l'abat de Sant Cugat pels voltants de l'any 904.
Per aquells temps Vallirana era només terreny agrícola, bàsicament vinyes i poc més, que formava part del terme del castell de Cervelló.

Els Molinots de la Llibra són dues torres de planta circular, atalussades, distants entre elles uns 12 metres i antigament comunicades. La seva construcció és datada aproximadament pels segles XIII i XIV. Són de les poques restes medievals dins el terme i esdevenent doncs, com un element dels més simbòlics i representatius del municipi.

L'any 1.262 es va fundar l'hospital de Cervelló (a Olesa de Bonesvalls), sota els auspicis de Guillem II de Cervelló, com a lloc d'acolliment pels viatgers que feien el camí de Vilafranca a Barcelona i que anava per Olesa i Sant Boi. Guillem II va donar a l'hospital els drets feudals sobre la gen i els masos de Vallirana. El cens llavors era pràcticament inexistent. Pels voltants dels anys 1.365 al 1.370, el cens oficial parlava de 25 llars, 17 d'ells en terres d'Humbert de Vilafranca i els 8 restants pertanyents al monestir de Sant Cugat.

Can Campderròs. Can Bogunyà. Can Rovira. Can Julià. Mas Lledoner. Can Prunera.

El cens de 1.533 comptabilitzà a Vallirana 11 caps de família: Pere de la Llibra, Joan Campderròs, Bertomeu Bogunyà, Antoni Rovira, Matheu Muntaner, Antoni Julià, Antoni Presas, Nicolau Campenar, Bernat Romagosa, Jaume Balle i en Joan, blanquer.

L'any 1.718, el cens comptabilitzà 178 habitants a Vallirana.

Però el fet històric més important pel lent desenvolupament de la zona, va ser la construcció de la carretera de l'Ordal, més o menys per la meitat del segle XVIII. Llavors, la població es reduïa a algunes masies disperses pel terme, al voltant de l'antiga església de Sant Mateu, situada llavors prop de la masia de can Julià.

Vallirana al 1.926, ja tenia un aspecte molt semblant al d'ara. Una imatge del segle XIX de la carretera de l'Ordal i una altre de l'actual Pont del Lledoner, camí de l'Ordal. El carrer de l'Església pel primer quart del segle XX i una vista actual

Pel 1.776 es començaren a edificar les primeres cases a banda i banda de la carretera i es formaren els primer carrers perpendiculars a aquesta (com per exemple el de l'Església.) L'any 1.787 la població arribà als 261 habitants. Llavors, sembla ser que el terme comptava amb dotze masies, un petit agrupament urbà a la carretera, dos hostals i dos molins de farina. Es conreava el blat, la vinya i l'olivera principalment.

Cap al final del segle XIX es va impulsar l'industrialització de Vallirana, que fins aleshores només havia sobreviscut gràcies a l'agricultura, sobre tot vitivinícola (337 hectèrees de vinya el 1.881.)

Celler de Can Rovira. Capella de Sant Francesc (Lledoner). Can Mestres (Casal de Joves). CanCuatrecases. La Casa Nova

El sector tèxtil, la fabricació de cal, guix i ciment i les mines de plom van substituir bàsicament la línia de sosteniment de la vila. El cens de Vallirana era de 1.517 habitants l'any 1.887, però no va pujar gaire, més enllà dels 1.600 habitants censats, fins l'any 1.960.

Aquest cens es duplicà entre 1.960 i 1.975 i es va tornar a duplicar novament abans de 1.990.

Actualment, en ple segle XXI, Vallirana compte amb un cens de més de 11.000 habitants, però aquesta xifra no s'hi diu amb els habitants reals del terme, ja que Vallirana té moltes urbanitzacions que, gràcies a l'entorn natural que creen les muntanyes locals, han generat, durant els darrers anys, moltes segones residències que han esdevingut en molts casos, pràcticament en primeres.

Les urbanitzacions i agrupaments habitats del terme són: Can Batlle, Can Julià, Can Prunera, Can Rovira, Casetes Julià, Casetes Muntaner, El Lladoner, Mas Rovira, El Mirador, Els Pinars, Inter-Club, Llibra-Casanova, La Solana I, II i III, La Soleia I i II, Mas de les Fonts, Pla del Pelac, Selva Negra Catalana, Vall del Sol, Vallirana Park.

Església de Sant Mateu (actual parròquia). Parc Central, de nova construcció. Molí de Can Batlle, d'actual remodelació (Amb una gran oferta cultural en cursets de tot tipus)

(Bibliografía: Centre d'Estudis i Divulgació del Patrimoni - CEDIP)