Gonçal Vicenç Bordes

LA VELLETA VERDA

1. Blada (Acer opalus)

Arbre caducifoli que pot assolir els 15 m d'alçada, amb una escorça llisa i de color grisós. Les fulles, força grosses, estan escassament dividides en 5 o 7 lòbuls dentats. A la tardor, les blades esdevenen especialment atractives mercès als colors groguencs i ocracis que adquireixen les seves fulles quan es merceixen. Els fruits, de manera característica i com en la resta dels aurons, s'agrupen de dos en dos en una estructura alada que gira en espiral en caure a terra. En el cas de la blada, les ales dels fruits estan força juntes, tot i que no arriben a tocar-se.

Aquesta espècie viu a les àrees més humides de la muntanya mitjana, on mai constitueix masses forestals importants. És per aquest motiu que hom la veu formant part de les rouredes i de les fagedes. A les nostres terres on es troba més ben representada és a les comarques de la Garrotxa i el Ripollès.

2. Lliri de mar (Pancratium maritimum)

Vegetal dels sorrals i els sistemes de dunes, que es caracteritza pel contrast que ofereix el seu aspecte segons quina sigui l'època de l'any en què el veiem. Durant la tardor i l'hivern, només mostra unes fulles gruixudes de forma lineal i cargolades en espiral, d'un color verd glauc. A ple estiu en canvi, aquest bulb assoleix el seu màxim desenvolupament. És llavors quan apareixen unes ufanoses flors blanques que arriben a amidar entre 10 i 15 cm. La corona està dividida en dotze lòbuls que alternen dos a dos amb els estams, d'un groc intens a la part superior.

Pegamoscas, hierba melera
deutsch: hauchechel
francais: bugrane jeune
italiano: ononide bacaia

Arbust baix sense espines amb pèls enganxosos de fins a 20 cm, flors grogues amb nervis vermellosos o rogencs de 15 cm de longitud en espigues ramificades. Creix en dunes i prades calcàries.

(alternifolius, esculentus, papyrus, pseudovegetus, retrorsus, rotundus, strigosus)

Nom comú en Català : Sempreviva borda. Flors de tot l'any. Ramell de tot l'any. Ramell de Sant Ponç. Flor de mort. Flor de Sant Joan

Nom comú en Castellà: Siempreviva. Manzanilla bastarda. Perpetuas de monte o silvestres.

Aquesta petita mata viu a les garrigues, sovint a prop de la mar tant a llocs rocosos com als sistemes dunars. Les seves fulles fan una olor ben característica (que recorda al curri), són lineals, petites i blanquinoses. Les flors de color daurat també són ben característiques. Al litoral d'Eivissa també pot trobar-se, més rarament, Helichrysum italicum, que generalment és més gran, però cal tenir una bona clau de determinació per a diferenciar-los amb seguretat.

6.Teucrium capitatum L. = (Teucrium polium L. subsp. capitatum (L.) Arcang.)

Nom comú en Català : Herba de Sant Ponç. Llengua de passarell. Poliol. Lledanies. Timó mascle. Farigola mascle. Frígola borda. Herba cuquera.

Petita mata de fulles i tiges cobertes de pilositat blanquinosa. Les fulles, oposades, tenen el marge dèbilment lobulat. Les inflorescències s'agrupen en petits glomèruls i les flors són rosades o purpurines. Floreix al final de la primavera. Viu a les garrigues, pinars i camps de conreu abandonats, a diferencia d'altres espècies properes com Teucrium dunense, que viu a les platges, i Teucrium cossonii que viu a les escletxes dels penyals.

La acedera es una de las plantas que más me apresuré a reconocer en el campo debido a su comestibilidad y por ser rica en vitamina C. Las personas con piedras en la vejiga deberian de conocer sus grandes virtudes renales preparándose cocidas en vino antiguamente. Es una de las plantas más recomendable contra el escorbuto debido a su riqueza en vitamina C.