Gonçal
Vicenç Bordes
LA
VELLETA VERDA
Per aquells anys
soles estar a la voreta de la mar ja era feliç. Hem pasava el temps mirant els
càrgols marins, els seus colors i, després, amb els ulls tancats, quand aplegava
la nit i tot es convertía brillant, recordava els fabulosos colors de les
closques d’aquells éssers meravellosos i amb pintures reproduía una miléssima de
la seua belletza, convertint l’experiència en un viatge als temps de l’oritge,
als dies ancestrals de goig de viure.
La sorra hem
semblava el millor dels llits del mon, amb uns grans molsosos, daurats i
brillants, habitats pet tota mena de fabulosos companys: diminutes porcións de
matèria, derivades de la conversió de la pedra amb matèria orgànica. A la
vesprada, quand ja el sol s’amagava pel Mondúber, el vent de llebeig escombrava
la platja i la deixava plena d’ones que a mi hem semblaven el desert, amb la
meua galta acaronant els grans fins de cuarç. A ran de terra les dunes eren
inmenses, gegants els escarabats que pasaven per davant dels meus ulls. Uns
d’ells era el mes magestuós de tots els animals de la meva mar, havia estat un
deu del sol per als egipcis i, per amí, també ho
sería.
Amb les seus potes
incansables dibuixava una de les petjades més enigmàtiques que havía contemplat
mai. Entre mig portava el sol negre, rodolant-lo sense parar, per poder pondre
els seus ous i donar vida i moviment al sol: surtint-li milers d’ales que
s’alçarien cap al cel blau, amb un vol negre de xarol.
A vista d’ocell tot
s’uniforma i s’iguala. M’agrada mes
la mirada del ceg, perque es més concentrada i estudia millor l’assumpte
que contempla, sumergint-se dins d’un mon meravellós,
relaxant.
Amagat d’arrere d’un card de
les dunes, per entre les fulles de les plantes es veía una ratlla maragda que
surtía de la sorra i besava el blau del cel.
La meua terra es
el lloc que més m'estime, i en certa forma, vullc més la natura que als homens,
perquè es molt gran el nombre d'aquestos que no en pensen ni una de
bé.
