OPINIÓ

DIÀLEG EN L´ÀMBIT EDUCATIU: UNES REFLEXIONS, per Mn. Pere Gubau.

Diàleg o comunicació interpersonal és quelcom de totes les èpoques i de tots els pobles. Les seves principals intuïcions són degudes a la filosofia existencial, molt especialment a Martí Buber (1878-1965) i a Gabriel Marcel (1889-1973), al personalisme d'Emmanuel Mounier (l905-1950) i a l'hermenèutica contemporània d´Hans-Georg Gadamer (1900-2002).

Hom fàcilment constata que l´encontre entre dues persones s´expressa en forma de diàleg; potser no es veu tan clar quan es parla de l´acció educativa: pares i fills, professors i alumnes...

Què és el diàleg quan en parlem en educació i pedagogia?

La primera resposta significativa ja la donà Sòcrates: confrontar opinions per treure´n aquella unitat que les mediatitza o aquella veritat que s´amaga sota les aparences. En el diàleg socràtic hi trobem la ironia i la maièutica. Amb la primera es critica la presumpció intel.lectualista de tot el coneixement; amb la segona es reconeix que la veritat es decobreix més que no pas es conquereix.

En l´àmbit educatiu, el diàleg haurà de potenciar l´encontre personal i confiat amb el tu de l´altre. Un diàleg obert i sincer ens permetrà assolir tres objectius: 1) la recerca de la veritat; 2) la millor comprensió d´un mateix: transparència de la pròpia interioritat personal; 3) la confrontació crítica de diferents idees.

1. La recerca de la veritat demana de l´educador bandejar tota mena d´autoritarisme. Aquest comportaria una passivitat en els alumnes o fills , els trametria informació però contribuiria poc o gens a la formació d´un esperit crític i a ser creatius. L´estructura dialògica tendeix a fer participar tant als fills com als alumnes en l´observació, comparació i avaluació de les seves actituds, a fer-los coneixedors de les idees-força, a més de crear hàbits de discussió i debat. La funció de tot educador és la d´incitar, provocar i qüestionar idees i actituds per a intentar d´aprofundir-les i personalitzar-les.

2. A través del diàleg tots aconseguim una millor clarificació i entesa de nosaltres mateixos. En la confrontació dels nostres criteris amb els dels altres, sovint haurem d´anar més enllà del "em sembla, m´agrada, tinc la impressió..." i comprometre´ns o definir-nos, a nivell personal, amb coherència. El diàleg instaura una nova relació entre l´ exterior (comportament) i l´interior (motivacions, intencions, conviccions) de tal manera que la sinceritat, com a transparència d´un mateix cap a l´altre, és el resultat que se n´obté. No podem pas negar la possibilitat que el diàleg porti a la mentida recíproca, a la mesquinesa o a la hipocresia que amaguen la veritable cara de les persones. Això ja ens situaria fora del món educatiu i ens duria a l´utilitarisme, a interessos egoistes i manipuladors. Ens cal reconèixer que la persona no és un problema científic sinó un misteri que cal conèixer, respectar i clarificar paulatinament. Ja ens ho recordaren Soren Kierkegaard (1813-1855) i Paul Claudel(1868-1955).

3. La confrontació crítica. Si el ser humà és un caminant, ¿no serà el diàleg un instrument de confrontació, ni que sigui a nivell crític, d´opinions diverses sense poder arribar a quelcom definitiu? No cal abandonar-nos a un escepticisme, tan freqüent en la postmodernitat. El diàleg en una comunitat educativa haurà de portar-nos a l´elecció de mitjans, a accions correctores -si s´escau- i a evitar de convertir-lo en objectiu en lloc d´instrument. Recordem el que ens deia Joan XXIII el 1959: "que hi hagi unitat en allò que és necessari, llibertat en el que és dubtós i caritat en tot". La promoció psicològica i cultural de qui és educat sembla assegurada només si se li reconeix la dignitat personal com la de l´educador i se l´implica en el seu procés formatiu. Heus aquí l´eix vertebrador de tota tasca educativa feta amb un diàleg constant i simètric.

Per acabar, esmentem allò que ens digué el Concili Vaticà II a la Constitució pastoral de l´Església en el món d´avui, núm. 28: "El diàleg suposa cortesia, amor a la veritat i caritat."

"OPERACIÓN TRIUNFO", per Moisès de Pablo.

No tingueu por, aquest article no parlarà d'"Operación Triunfo", aquesta hàbil fotocòpia de "Lluvia de estrellas", amanida amb la inevitable patrioteria populista ("chicos y chicas del PP") que ens durà a conquerir Europa a cops de pelvis (i talonari). Però gairebé. Amb l'Àngel Vega, articulista que a vegades es deixa endur per la força de les paraules i el sentiment que hi ha aboca, en parlàvem. En solem parlar, de televisió, a les nostres xerrades alcohòlicoliteràries. L'Àngel comentava la decadència del mitjà, l'interminable i, pel que sembla, etern, viatge vers la degradació més abjecta.

Jo, més aviat, percebo una regularitat, una línia invisible que ens condueix directament al Circus Maximus. La televisió és una pantalla on reboten, exagerades, les nostres pors. El millor i el pitjor de nosaltres. I és que només volem riure. A Girona, per exemple, tinc un veí que és la sucursal de la CIA a l'Onyar. La seva única missió és ficar-se dins el meu cap. Viu al meu menjador i també m'odia amb exageració, que és com odien tots els amants que es fan i es desfan. Sap a l'hora que em llevo, quina música escolto, amb qui parlo, amb qui vaig, o amb qui deixo d'anar. Si entro, si surto. Es preocupa per descobrir com vam les meves - cada cop més llunyanes - amistats i quin temps (poc) els dedico. Abans em feia gràcia, ara m'hi veig massa reflectit. El rostre de Clown, els ulls de psicòpata em són massa coneguts.

Aquest home abnegat, cantallut i sofert com n'hi ha pocs, ha esmerçat més temps al meu estudi antropològic (podria fer una tesi i publicar-la als Quaderns de Girona) que a conèixer els sentiments de la seva companya. Res li provoca més plaer que gravar-me les converses amb micròfons ocults i, a la matinada, quan, precisament, puc sentir-lo millor a través dels envans de paper de fumar, fer els resums corresponents i deixar-me com un drap brut, amb l'eloqüència d'una verdulaire, amb tots els respectes per aquestes dones i homes, ja sabeu, frases fetes que amaguen racismes.

El meu veí és un xafarder de mena, un ull del Big Brother encastat al meu cul. En aquest sentit, la fàbrica de xafarderies, de vacuitats, és el reflex més rabiüt de les nostres pors i somnis ocults, que brollen darrera l'agitada (i fictícia) vida sexual d'una donacobraexclusives o d'un home amb uns atributs de cavall i accent de Capuccino. Per això hi són. Abans la sang corria, vessada, per la sorra de l'amfiteatre i esquitxava a 100.000 espectadors. I gairebé sempre, abaixàvem el colze perquè li tallessin el coll a l'esclau i poder riure una estoneta, que la feina és tan carregosa, tu!

Avui, som més civilitzats i fem tertúlies sobre l'estupre o el Barça. I cridem molt, per si de cas algun babau s'ha pensat que els temps somnífers de "La clave" poden tornar. Si ens posessin, com ha passat, un correcte i intel·ligent programa d'entrevistes, canviaríem de canals, avorrits, acostumats com estem a veure el crani empeltat a la pell arrugada dels nadons subsaharians que moren davant dels nostres nassos, mentre badallem i preguntem si avui fan el "Crónicas" o el "7 de Notícies" (tranquils, no comparo). El rostre d'en Sardà, no sé si l'heu vist, és l'exemple perfecte d'aquesta dualitat. No li doneu les culpes al mitjà, simplement, apagueu l'aparell. Sé que no ho fareu; jo tampoc. Gràcies. Només són bones intencions. Res més.

Al meu veí, només em queda recomanar-li que vegi una mica més la televisió. Amb tota seguretat, s'hi veurà reflectit. De tot cor.

ANEM MOLT MALAMENT, per Josep Mª Loste i Romero.

Un acurat estudi del sindicat UGT apunta que l’anomenada Comunitat de Madrid ha avançat Catalunya en qualitat del mercat de treball. Aquest concepte inclou els paràmetres relacionats amb l’estabilitat laboral, el poder adquisitiu dels salaris, els temps i les condicions de treball i la igualtat i integració laboral. Segons aquest curós estudi ugetista, Madrid (és a dir Espanya) té, en relació a la nostra acomplexada nació catalana, un mercat laboral més estable, unes taxes de temporalitat i de rotació laboral molt baixes, uns salaris superiors, un PIB més alt; i el que és més important en relació a la qualitat de vida, unes condicions laborals molt millors a les nostres, amb menys hores de treball, menys hores extraordinàries i menys ocupació a temps parcial.

Aquesta anàlisi sindical és una prova més del grau de degradació a què està arribant Catalunya, és una evidència més que desprès de més de 20 anys d’autonomia, enlloc d’avançar hem anat enrera com els crancs. I, el més greu de tot, no hem sabut (no han sabut) consolidar absolutament res.

De fet, aquesta situació d’humiliació, minorització i pèrdua de pes polític i econòmic es deu a tres factors fonamentals (el que un servidor anomenaria els tres càncers que actualment mortifiquen Catalunya), que són: l’espanyolisme, el neoliberalisme i la immigració.

1.- L’Espanyolisme, és la gran SIDA social que pateix actualment la societat catalana i que els polítics de totes les tendències no volen reconèixer. És com un gran tap que impedeix tota mena de desenvolupament, tant econòmic, com social i humà; és actualment el gran impediment que té la nostra nació per tal de poder-se vincular, sobiranament i definitiva, amb Europa.

2.- El neoliberalisme, entès com un capitalisme financer malgirbat, injust i rabiosament uniformitzador, és el gran culpable que a casa nostra existeixi a hores d’ara un mercat laboral més africà que no pas europeu; on les EET’S, els salaris baixos, les depressions provocades per la qüestió socio/laboral i els accidents laborals siguin el pa nostre de cada dia. A més a més, els catalans tenim la desgràcia de posseir una de les classes dirigents i/o empresarials més reaccionàries i amb menys autoestima col·lectiva de tot el món.

3.- La Immigració és una altra gran qüestió que ens fa anar molt malament com a poble i que els nostres dirigents tampoc volen reconèixer (tot tenint por d’allunyar-se d’un discurs políticament correcte). El factor immigratori, en no poder ser controlat per les institucions pròpies de Catalunya, pels propis catalans, és una causa d’inestabilitat social permanent que provoca una baixa automàtica dels salaris i que, a més a més, cada dia posa més en greu perill de mort la nostra llengua pròpia. La immigració, sense cap mena de dubtes, és ara i aquí, un element clau que fa servir tant l’espanyolisme neofalangista com l'oligarquia empresarial neoliberal, dretana i autòctona, per tal d’aigualir i/o anihilar definitivament la qüestió nacional i alhora per degradar la qüestió social a nivells d’indignitat i d’explotació social, més propis del segle XIX que no pas del segle XXI.

PER QUAN VINGUI UN ALTRE ABRIL... per Quim Gibert, ensenyant.

Al llarg de la guerra d’Espanya (1936-1939), Ambrosi Carrion, en qualitat de professor de la Universitat de Barcelona i de director del Teatre de Guerra de Generalitat, s’hagué de desplaçar sovint a la seu provisional del govern de la República espanyola a València. En el transcurs d’un dinar de treball amb en Claudio Sánchez Albornoz, aquest li va etzibar: «Los catalanes no tenéis sentido político». En Carrion, segons explica ell mateix en un article inèdit que atresora la seva vídua, va fer un bot de la cadira. I, seguidament, l’intel·lectual castellà li va confessar que si l’abril de 1931, quan els tres ministres de Madrid vingueren a Barcelona a desfer la República catalana: «us haguéssiu mantingut ferms, no teníem altra solució que acceptar i tornar-nos-en amb la cua entre les cames. Què podíem fer? No era pas el moment de declarar la guerra a Catalunya, no teníem ni la possibilitat ni exèrcit. I començar la República espanyola amb una guerra era impensable». Segons Enric Garriga-Trullolls, president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, els catalans no van fer prou pinya al costat de Francesc Macià, el president que havia proclamat l’estat català dins d’una confederació de pobles ibèrics. I tres dies després l’Avi va haver de fer-se enrere en els seus propòsits. Catalunya deixava escapar una oportunitat d’or.

Quan el president Lluís Companys farà aquesta mateixa proclama independentista dos anys més tard, l’executiu espanyol no dubtarà a treure l’exèrcit pels carrers de Barcelona. A diferència del 14 d’abril de 1931, el govern de Madrid de l’etapa Companys sí que estarà en condicions d’iniciar una ofensiva militar sobre Catalunya.

Tard o d’hora les grans potències fan figa. I els pobles sotmesos que en depenen acostumen a utilitzar aquestes tessitures per a recuperar les seves llibertats. Ser en el lloc i en el moment oportú és clau. El detonant que permetrà l’acceleració dels processos d’independència hispanoamericans no serà altre que la profunda crisi en la qual quedarà immers l’imperi colonial espanyol amb motiu de la invasió napoleònica de la península ibèrica. Finlàndia també deixarà de ser colònia a causa dels desastrosos resultats de l’Imperi Rus durant la Primera Guerra Mundial i de la Revolució d’Octubre (1917). Arran d’una nova crisi russa, a inicis dels noranta, diverses repúbliques soviètiques del Caucas, del Bàltic i de l’Àsia Central també recuperaran la independència.

Quan els que manen a casa teva són els veïns del costat cal tenir sempre a punt les maletes. Perquè de trens no en passen gaires. En Lluís Maria Xirinacs, impulsor de la campanya "Jo també em planto", explica que per la majoria d’estonians era impensable deslliurar-se de l’antiga URSS ara fa tot just una dècada. La independència era una possibilitat que no formava part del seu univers mental, tot i que els més vells havien viscut en l’Estònia lliure d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Descartar la via catalana cap a la creació d’un estat propi seria una imprudència quan t’adones que llatinoamèrica necessitarà més de tres-cents per foragitar Espanya de les seves terres. De la fi del domini espanyol a Sud-amèrica, mai se'n fa cap esment en els llibres de ciències socials que s’ensenyen a l’ESO. Els fracassos militars i socials de la metròpoli s’ignoren com si no haguessin existit. I encara més si les nacions que se’n deslliuren són dèbils. En canvi, en aquests mateixos llibres de text escolar no hi ha cap inconvenient a parlar de la sublevació dels colons nord-americans, de la desfeta del general anglès Cornwallis a Yorktown, de la recuperació de Florida per part d’Espanya... i d’altres detalls de la guerra de la independència d’Estats Units. Per si algú encara en dubtava, Sánchez Albornoz va acabar reconeixent que «toda la historia de España es la historia de una colonización». I l’obligació de qualsevol colonitzat és alliberar-se del seu colonitzador. Cercar el moment propici per tocar el dos.

TOMAS ESPRESATE I PONS, UN PORTBOUENC A L'EXILI, per Josep Mª Moré i Canals.

Finalitzada la Guerra Civil (1936-1939), es calcula que mig milió d'espanyols escolliren el camí de l'exili. D'aquesta enorme allau humana, França en va absorbir un noranta per cent i la resta es va dispersar cap a altres països, especialment de la zona nord d'Àfrica.

El gruix del contingent de refugiats que va acollir el país veí, va ser "acomodat" a la Costa Vermella, habilitant-se camps de concentració a les platges de Sant Ciprià, Argelés, "el Barcares", "Adge" el "Verneil" etc., amuntegant-se en aquests improvisats albergs en condicions infrahumanes, visquent pràcticament a la intempèrie, patint fred i privats dels serveis més elementals. Dos dels meus oncles que varen fer la guerra i patiren l'exili, visqueren aquesta experiència al "Barcares", afortunadament per poc temps.

Aquesta situació d'extrema precarietat, propicià que en un període de sis mesos morissin més de 15.000 persones, totes elles acollides en els camps citats.

Com atenuant, es pot admetre, que aquest enorme flux migratori desbordà les previsions de les autoritats franceses que, possiblement, es van veure impotents per afrontar una situació d'aquesta magnitud.

Conscient de la problemàtica dels refugiats el propi Dr. Negrín - últim president del govern de la República Espanyola – des del seu exili a Londres i amb la col·laboració del govern francès, l’ambaixador de Mèxic a París, i la participació del poeta Pablo Neruda - que havia ocupat el càrrec d'ambaixador de Xile a Madrid durant el període de la República - organitzaren conjuntament el "SIRE" ( Servei d'evacuació de refugiats espanyols). Per mitjà d'aquest servei i de la generositat del govern Mexicà, presidit per Lázaro Cardenas ( 1934-1940), es va aconseguir donar acolliment a Mèxic a un nombre molt elevat dels refugiats espanyols.

Aquí voldria fer un incís sobre la personalitat de Lázaro Cardenas, possiblement un dels presidents mes emblemàtics que mai hagi tingut Mèxic. Entre les seves realitzacions més destacades es troben: la nacionalització de les companyies petrolíferes britàniques i nord-americanes, mitjançant l'expropiació - aquest fet seria inconcebible a l'actualitat; impulsà la reforma agrària; legalitzà el dret d'asil per a refugiats polítics; fundà el Partit Revolucionari Internacional (P.R.I)- políticament d´ esquerres en el seu esperit inicial, que ha governat Mèxic quasi permanentment. Assenyalar que el PRI actual està molt lluny de l'ideari progressista del seu fundador i l'únic que conserva d'aquest és segurament la seva denominació.

No existeixen estadístiques fiables, però es creu que van ser entre 20.000 i 40.000 persones les que es van emparar en l'hospitalitat de Mèxic. Un elevat percentatge d'aquests emigrants estava constituït per l'elit dels intel·lectuals catalans i espanyols, professionals diversos, polítics i un llarg etc. Tots ells no dubtaren d'escollir aquest país en el qual s'integraren sense cap problema, per raons idiomàtiques i per les facilitats que donava el govern mexicà. Hem de recordar que recolzà incondicionalment el govern legítim de la República, fins al punt que mai va reconèixer la dictadura franquista.

En l'elaboració d'aquest escrit m'he servit del llibre "Exilio Español en México 1939-1982" (editat al 1982 per Salvat Editores Mexicana), que ara estic llegint. En l'ampli índex biogràfic figura un portbuenc: Tomàs Espresate i Pons del qual dóna els següents detalls:"… polític, impressor i llibreter, nascut a Portbou, batxiller, agent de duanes a Canfranc, regidor de l'Ajuntament i fundador de l'agrupació del PSOE de la mateixa localitat; Comissari de batalló recent iniciada la guerra civil, dirigent de la Federació socialista de Casp; Comissari de brigada de 44ª divisió; Comissari de divisió al final de la guerra. Passà a l'exili a França on fou funcionari del servei d'Evacuació de refugiats espanyols. Arribà a Mèxic i el 1942 fundà "Comercial Expresate" per a l'exportació de teles mexicanes a Sudamèrica; fundà "Credito editorial" el 1946; fundà la Libreria Madero el 1948; fundà l'impremta Madero el 1951, fins la data una de les més modernes i importants de Mèxic".

La família Espresate és la propietària de l'editorial ERA, fundada el 1960. La divisió de la qual fou comissari Espresate estava sota les ordres del famós general Lister, les tropes del qual es retiraren cap a França per Portbou. L'estratègia de les tropes en retirada és la destrucció o anul·lació de totes aquelles instal·lacions o mitjans de transport dels quals es pot servir l'enemic. Precisament, a Portbou, un d'aquests objectius a inutilitzar era el túnel de la ribera i la connexió ferroviària amb França. El comissari Espresate en canvi va fer prevaldre els seus sentiments com a portbuenc i evità que aquesta destrucció es portés a terme.

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer el company Espresate, com així preferia que el tractessin, a l'estiu de 1981, llavors jo era l'alcalde. En saludar-me va manifestar que era fill de Portbou, i que des del final de la guerra civil s’havia mantingut exiliat a Mèxic. Les nostres afinitats polítiques i el fet d'haver conegut el meu pare, segons en va dir, facilitaren l'inici de la conversa, al llarg de la qual anaren sortint records, fets i situacions, moltes d'elles lligades a la guerra civil que, per diferència generacional, m'eren desconegudes o n'havia sentit parlar vagament. Quan es va acomiadar i va deixar el despatx, em vaig adonar que acabava de conèixer una persona fora del comú, dotada d'un gran poder de comunicació, d'una vasta cultura que transmetia amb senzillesa i d'un bagatge enorme d'experiència.

Espresate va restar uns quants dies a Portbou durant els quals ambdós vàrem buscar uns moments per conversar. Per a mi era com assistir a una conferència. Per la seva part ell estava interessat en conèixer l'evolució del poble, després de tants anys d’absència del país, tot i estar puntualment informat per mitjà de la premsa espanyola que adquiria a Mèxic. Em parlà de la seva arribada a aquell país, del difícil període d'adaptació i que, superat aquest, aconseguí obrir-se camí en el món dels negocis de forma esglaonada, fins a fer-se un ampli espai en l'àmbit de les arts gràfiques, formant l’impremta Madero i l'editorial ERA, ambdues les deixà sota la direcció de la seva filla.

Espresate, després d'aquesta breu estada al nostre país va tornar a Mèxic. No vaig tenir l'oportunitat de saber res més d'ell, fins que un dia el seu nebot, Rafel Garbí Espresate, em comunicà la seva defunció; era a l'any 1994 i tenia noranta anys, tota una vida de lluita durant la qual mai no va renunciar als seus ideals. Me n'enorgulleixo d'haver conegut un home d'aquesta vàlua. Siguin aquestes línies un testimoni del seu record.

LA VEU D'UN MESTRE, per Josep Cruells.

Si s'analitzen les cultures de l'Orient Mitjà, comprovarem que a la província d'Anatòlia, probablement va néixer la sardana que posteriorment per mitjà del mar va arribar a la península ibèrica. Explica una llegenda que va ser al port de l'Escala on 7 navegants de terres llunyanes dansaven els seus balls rodons l'origen dels quals es remuntava a la prehistòria.

A Catalunya la primera sardana que es coneix data del segle XIV. És en el llibre vermell on s'explica que els "romeros" de Montserrat ballaven el Ball Rodó, ja que el nom de sardana no sorgeix fins al segle XVI.

Antigament la sardana es ballava al so de la gralla, els flabiol i el tamborí, fins que el músic i compositor Pep Ventura afegí les trompetes, el contrabaix, el fiscorn i la tenora.

Aquesta ball popular va ser un signe de catalanitat per passar posteriorment a ser la Dansa Nacional de Catalunya. Ha tingut varietat d'autors com Vicens Bou, Jaume Bonaterra, Lluís Buscarons, Juli Garreta, Enric Morera, Eduard Toldrà, Rafael Ferrer, etc.

La família de Jaume Bonatera, assessorada per Paco Sàcera i Josep Nogué, han accedit a la publicació de la seva última obra : l’Adéu d'un Mestre. Lluís Buscarons va acabar d'escriure les últimes notes, la cobla La Principal de la Bisbal l'ha corregit i l'Editorial Tenora ha imprès i editat la música. L'obra va ser estrenada a Portbou amb gran èxit.

LA PLAÇA DE CAN DAVID, per Xavier Barranco.

Si hi ha una frase que defineixi amb exactitud milimètrica la plaça de Can David és que no està ben pensada, i encara menys ben feta. Vaja, que és un nyap!

La plaça es troba en el punt mig de la pujada que va des del mar fins a l'estació del tren i aquest fet en determina la forma i inclinació.

El defecte li ve de naixement. Sembla evident que els dissenyadors del desenvolupament urbanístic de Portbou van planificar una sèrie de carrers paral·lels - Pujada del mercat, Colera, Carril, etc...- que partint de forma perpendicular a la direcció de les vies del tren, s'estenien cap al mar salvant com podien el desnivell que hi ha entre un punt i altre.

Aquest fet remarca la importància de l'estació com a germen del naixement del nostre poble i la poca importància que tenia en aquells moments el mar per als portbouencs - malgrat el que digui el nostre escut oficial -.

Per la forma i el traçat dels carrers que arriben i surten de la plaça, es pot deduir que els pioners portats pel ferrocarril ni tan sols s'arribaren a plantejar la necessitat de projectar una plaça en aquell lloc. Aquesta va sorgir com un bolet, simplement per la disposició i distància entre façanes que van donar els diferents veïns que hi construïren la seva casa; sense que ningú s'ocupés de terraplenar allò que per a ells possiblement no era més que una part del carrer del mar.

De tota manera no acaba aquí la desgràcia de la pobra plaça, doncs ni tan sols el nom amb què tothom la coneix és correcte. Tots ens hi referim com la plaça de Can David - fent referència a l'històric local encara avui existent - mentre que el seu nom original és el de Plaça del Mercat.

Així les coses, resulta que a Portbou hi ha una plaça del Mercat on no s'hi fa mercat i una plaça on es fa mercat que no en té el nom - la dels gronxadors -.

Fins i tot tenim una plaça "del mono" que no té mono i que molt poca gent sap com es diu realment.

També tenim una plaça major on no hi ha cap edifici consistorial ni s'hi fan celebracions, la qual, per més INRI, tothom coneix per la plaça de la font de l'església - que per cert no sempre raja -.

De fet el fenomen de la no correspondència entre el nom oficial i el popular és força freqüent al nostre poble i s'estén a molts altres àmbits com les persones, les cases, etc... que tractaré en properes ocasions...

Bé, em sembla que he divagat massa, així que tornant al tema que ens ocupa, he de dir que tot i que consideri que li faria falta una actuació urbanística important, la plaça de Can David és segurament un dels millors llocs de Portbou per passar-hi el matí durant l'estiu.

L'ombra dels plàtans i l'activitat que s'hi fa, convida a deixar passar l'estona dedicant-se al noble art del badar, seure a la fresca de cares a l'oficina de "La Caixa" per llegir o a l'inrevés, de cares al bar per observar passar la gent.

Aquesta precisió respecte l'orientació més idònia en funció de l'activitat a què ens disposem a lliurar-nos no és gratuïta o si més no a mi no m'ho sembla:

Amb la primera postura - la de cares al bar - la inclinació del paviment de la plaça aixeca el respatller de les cadires de la terrassa. Aquest fet convida a repinjolar-se tot tirant el cul endavant fins al final del seient i encreuar les cames estirant-les o no, adoptant així una postura que convida a la simple observació de l'entorn.

És llavors quan parem atenció en l'atrafegat anar i venir de les mestresses de casa

- d'homes no se'n veuen gaires - els seus cabassos i els carrets de la compra, que s'afanyen a fer les provisions diàries, possiblement amb la intenció d'enllestir la feina per poder anar una estona a la platja - si no no s'explicaria la profusió de mocadors de platja, xancletes i banyadors -.

També es veuen passar forasters carregats com cargols amb el seu barret mexicà típic de Catalunya, francesos apressats i vermells com tomates del pastís que carreguen a les mans i a l'estómac i tota una marabunda de gent que el túnel de l'estació vomita i engoleix de tant en tant.

Un matí qualsevol del mes d'agost, és tanta la varietat de la fauna humana que desfila davant nostre que, si no ens contenim una mica, l'activitat dels nostres ulls pot arribar a ser frenètica.

La segona postura - de cares a "La Caixa" - com ja he dit abans, crec que convida a llegir i per tant acaba sent prou més relaxant:

Ara la inclinació de la plaça ens tira l'esquena enrere i la nostra reacció natural consisteix a endarrerir el cul fins el punt d'unió del respatller i el seient de la cadira, plegar les cames a sota i recolzar-nos en els braços inclinant tot el nostre tronc endavant. En aquesta posició els nostres dits poden sostenir sense a penes esforç qualsevol mena de premsa escrita a una distància òptima per a la lectura.

No dic que no es pugui adoptar qualsevulla altra postura o dedicar el nostre temps a una altra activitat, en tot cas considero que la de llegir o simplement fullejar un diari aixecant la vista de tant en tant per deixar-nos sorprendre per la quotidianitat pot ser una manera deliciosa de fer passar el calorosos matins d'estiu.

Tampoc vull que s'entengui que no hi veig defectes en molts aspectes del nostre poble, però trobo que les inconveniències poden ser menys si procurem veure-hi el costat positiu.

(Si no que preguntin als assidus de la terrassa de Can David com en pot resultar de divertit observar en silenci com un got ple de Coca Cola glaçada rellisca - per efecte de la taula inclinada i el líquid que regalima - directe cap a l'entrecuix d'un foraster badoc que possiblement està pensant: "Collons quina plaça tan lletja!!")