LITERATURA
ASSAIG
WALTER BENJAMIN, EL NARRADOR, per Cari Oriol Serres.
Cal dir en primer lloc que Walter Benjamin era pessimista quant la continuïtat i supervivència de la facultat de la narració. I així ho transmet en un estudi que es va publicà l'octubre de 1936 titulat El narrador (Der Erzähler). Com a punt de partida, defensa l'experiència que es transmet de boca a boca com la font que han utilitzat tots els narradors. Per la qual cosa, les grans històries són aquelles que menys s'aparten de les narracions dels nombrosos joglars anònims. I quina matèria s'escull per a un conte? Potser simplement el relat d'una persona viatgera que té alguna experiència a dir: "la sorpresa d'algú que ve de lluny"; però també, cal respectar aquell que sense haver-se mogut del seu país, narra les pròpies tradicions i històries. Dues classes de persones són les elegides per Walter Benjamin com a fonts inqüestionables de la saviesa de la narració: els mariners mercants i els camperols sedentaris. Dues formes de vida que han generat múltiples estirps de narradors. El mariner explica la notícia llunyana quan torna a casa, mentre que el sedentari prefereix la història del seu passat. Els viatges estimulen la sagacitat en assumptes del món i en coneixement de l'estat de les coses d'un determinat país, coses que deixen l'emprenta en els relats i que ens ofereixen l'idiosincràsia del país elegit.
Walter Benjamin troba un tret característic dels veritables narradors: una orientació pràctica en els escrits; el que en termes acadèmics se'n diu la utilitarietat de l'obra literària. És pràctic llegir perquè hi ha un profit; de vegades està molt amagat i es precisa d'un lector molt sagaç, però la majoria de vegades resulta palès. Pots aprendre des d'una lliçó fins qualsevol consell: "el narrador és un home que sempre té consells per a qui se l'escolta. I el consell és saviesa entreteixida en els materials de la vida viscuda".
Walter Benjamin profunditza les diferències entre un novel.lista i un narrador; la novel.la depèn del llibre, del relat, de l'autor. El patrimoni de l'èpica es nodreix d'aquelles experiències oralment transmeses a través de la fàbula, la llegenda o el conte, on el narrador parteix de l'experiència, la seva pròpia o la transmesa i que conté sempre una espurna de saviesa. Diu que el primer narrador grec fou Herodot, el qual en el llibre de les seves Històries narra el següent: Psamenit, rei dels egipcis, fou derrotat pel rei persa Cambises; aquest últim el va voler humiliar. Per això, ordenà col.locar Psamenit al lloc on havia de passar la marxa triomfal dels perses. A més a més disposà que el presoner veiés la seva filla passar com a una vulgar criada amb càntir, camí de la font. Mentre tots els egipcis es planyien i lamentaven l'espectacle, Psamenit romania callat, pensatiu, mirant a terra. Tampoc s'immutà en veure passar el fill camí del patíbul. Però, quan reconegué entre els presoners un dels seus criats, un home vell i empobrit, aleshores es desesperà i exterioritzà una gran pena. Aquesta història és una veritable narració perquè proporciona sorpresa i reflexió "se sembla a les llavors de gra sepultades a les mil.lenàries càmares impermeables a l'aire de les piràmides, que van conservar la capacitat germinativa fins als nostres dies".
Narrar històries és un art. I aquest art no s'acabaria si els receptors tinguéssim sempre capacitat de reternir-les. El que escolta s'ha de oblidar de sí mateix, llavors el relat se li impregnarà profundament a la memòria. Abans es cosia o bordava mentre s'escoltava; encara ara a Cuba, a les fàbriques de tabac, una persona llegeix i els que treballen, escolten. La vida moderna no fomenta aquests costums i per això Walter Benjamin qüestiona la supervivència de la narració. Qualsevol persona que escolta una història està en companyia del narrador; fins i tot el que llegeix, participa d'aquesta companyia, però llegeix en solitari, no gaudeix del plaer de la comunicabilitat.
Veiem, doncs, que aquest estudi de Walter Benjamin és un homenatge a la narració entesa com un art i font de saviesa que té l'origen en èpoques llunyanes i que està arrelat a la vida del poble. El narrador és equiparat al mestre o al savi. Sap donar consells, en alguns casos proverbials com el savi i les matèries narrades són seves i a la vegada dels altres; pot haver-les conegut per via oral, però se'n apropia i se les fa seves. Per tant, el que narra és "vida, la totalitat d'una vida".
Walter Benjamin ja va intuir la influència de la premsa i dels mass media a la nostra societat i ja va matitsar la pobresa que aquesta contenia. La informació, la notícia té supervivència només quan és nova; per tant, té una vida molt curta, viu només un instant. En canvi, la narració mai s'esgota. Manté les forces acumulades i és capaç de desplegar-se al cap de molt temps. Així va passar quan Montaigne es va interessar per la història del rei egipci i es qüestionà perquè només es va lamentar quan va veure el seu criat. El propi Montaigne trobà la resposta: el pobre i vell criat actua de detonant en un home que està fortament colpit per la pena; és la gota que fa vessar el vas. Però Walter Benjamin troba moltes més respostes: que no li commou el destí dels personatges de la realesa, per ser el d'ell mateix, o bé que el gran dolor s'acumula i només es trenca en relaxar-nos, etc., etc. Per això, una narració és comparada a una llavor que sempre pot germinar. El record permet que una narració es perpetuï de generació en generació, és la "memòria èpica": en cada narració "hi ha una Scheherezade, que en cada història, se li n'ocorre una altra".
NARRATIVA
DUES PERSONES, DOS VICIS, per Jordi Riera.
L'escena de dues persones soles dins una habitació dóna molts motius de què parlar. Tots podem pensar en moltes situacions i a altres se'ls pot passar pel cap altres entreteniments, més o menys orals i diferents històries.
Si tenim en compte que al seu pis només estàvem ella i jo i que només coneixíem els nostres noms respectius, on vivíem i de què treballàvem, el més normal és establir una conversa per conèixer una mica més qui érem.
Després de les tòpiques preguntes i respostes, vaig decidir-me a atacar pel costat il·legal de la vida.
Collons, quina resposta més directe, explicita i contundent. Sexe. L'element necessari per completar la trilogia. Seria collonut poder practicar-lo després d'una nit boja de drogues, alcohol i música tecno. Sota els efectes de l'èxtasi et trobes desfogat, obert i calent.
Però, i si la trilogia és una utopia. Potser el cos no pot aguantar tantes coses a la vegada. Després de provar les drogues i l'alcohol seria el moment de dedicar-me només al sexe, però sembla difícil perquè sense el efectes de quelcom no sé com posar-m'hi. A més si vaig totalment col·locat segur que em donen llargues.
Collons. Aquesta noia m'ha fet veure les coses més clares. No es pot tenir tot. Amb les ganes que tinc de sexe ja és hora de canviar els meus vicis.