OPINIÓ

UN SENTIMENT AGREDOLÇ, per Josep Mª Loste i Romero.

Sense cap mena de dubtes, la posada en pràctica de l’euro ha estat quelcom molt positiu. El fet que més de tres-cents milions de ciutadans del vell continent gaudeixin en aquests moments d'una mateixa moneda, és una fita històrica que pocs pensaven que seria una realitat a l’any 2002. També, com a catalans, com a ciutadans d’una nació sense estat que reclama més sobirana, respecte i justícia fiscal, la fi de la pesseta ens ha convertit en persones una mica més lliures i més autènticament europeus.

No obstant això, no tot han estat avantatges en aquest procés d’unitat monetària. Un aspecte molt negatiu en l’aplicació de l’euro ha estat l’augment desmesurat dels preus. En aquest punt concret, veus polítiques i econòmiques molt autoritzades d’arreu del vell continent, ja van advertir que entre els mesos d’octubre de 2001 a l’abril del 2002 calia portar a terme un estricte control de preus (una efectiva congelació dels preus). Però, malauradament, per culpa del dogmatisme econòmic neoliberal no s’ha fet res d’això. Les conseqüències tots les sabem: una escalada de la inflació i un ensorrament del poder adquisitiu dels consumidors (sobretot dels qui depenen de salaris baixos i pensions). Un altre aspecte negatiu, ni que sigui en menor mesura que l’anterior, és que ara ja no són possibles les devaluacions competitives a la zona euro. Això implica, que a casa nostra, sobretot en sectors com el turisme, tots plegats ens haurem d’espavilar i modernitzar-nos molt més.

Aquests primers mesos de l’euro representen quelcom molt semblant a un sentiment agredolç ja que, per una banda, la posada en marxa a 12 estats de la UE d’una moneda única ha significat un esperó a favor d’una major i necessària unitat europea, per altra banda, les actuacions i les respostes de les institucions comunitàries i dels governs dels estats membres encara queden molt lluny d’intentar solucionar els veritables problemes i reptes que tenen plantejats els ciutadans i els pobles d’aquesta gran porció de territori europeu.

PATRICK O’BRIAN, per Lluís Colomeda i Sastre. colomeda@sastre.net

L’Escala-Cotlliure, gener de 2001, 1er aniversari de la seva mort.

El 2 de gener del 2000 la mort sorprenia l’escriptor anglès Patrick O’Brian (1914-2000) a l’edat de 85 anys en un hotel de Dublín. Aquest mestre de la novel·la històrica d’aventures navals i admirador de Catalunya s’havia establert molts anys abans a la població nordcatalana de Cotlliure, on també per voluntat pròpia hi descansen, discretament i quasi anònima, les seves restes mortals. Sempre, en la vida i en la mort, l’escriptor va aconseguir mantenir la seva intimitat.

Havia nascut al comtat de Buckinghamshire - sud d’Anglaterra - i el seu nom real era Richard Patrick Russ. La seva família era d’origen alemany, però ell, que estudià a Dublín, es passà la vida parlant d’Irlanda i de la seva ascendència irlandesa. Va escriure el seu primer llibre als 15 anys, però bona part dels seus primers treballs foren destruïts per una bomba caiguda sobre el seu estudi de Londres durant la Segona Guerra Mundial. Durant aquest conflicte bèl·lic va treballar per a la intel·ligència britànica com a encarregat de la propaganda en operacions especials.

Una malaltia respiratòria de la infantesa li havia impedit materialitzar el somni de la seva joventut: enrolar-se a la marina. Però això no va evitar que anys després assolís un èxit espectacular amb una excel·lent sèrie historicoliterària d’èpica naval emmarcada en les guerres napoleòniques i protagonitzada pel tàndem format per l’heroic capità de la Marina reial anglesa Jack Aubrey i el doctor irlandès-català Stephen Maturin.

Stephen Maturin és un espia dedicat a la medicina, la caça i la botànica. Fill de pare irlandès i de mare catalana, serveix a l’Armada reial perquè considera que Napoleó és el principal enemic de la llibertat, però el seu objectiu a llarg termini és la independència per a les seves estimades pàtries d’origen: Irlanda i Catalunya. Catòlic i lliurepensador alhora, és un intel·lectual molt ben considerat i un apassionat per la causa catalana. En els diferents llibres de la sèrie Maturin fa constants referències a Catalunya, als seus paisatges, a la seva gent i a les seves tradicions, fins arribar a ser un esplèndid ambaixador de Catalunya arreu del món.

Consagrat internacionalment - especialment des del 1991-, O’Brian ha venut quatre milions d’exemplars essent el llibre més conegut de la sèrie "Capità de mar i de guerra" (1969). El seu llegat literari també inclou traduccions d’autors francesos (Sartre, Beauvoir, Colette...) i unes magnífiques biografies (Picasso, Banks...).

L’escriptor vivia des del 1949 a Cotlliure dedicat a escriure i a cuidar de les seves vinyes, en companyia de la russa Mary Tolstoi-Miroslavaska amb qui s’havia casat en segones núpcies. Hi vivia discretament, sense que la seva fama alterés el seu gairebé anonimat. Havia manifestat que la seva vida havia transcorregut en gran part "fora del món actual i aliena a tot allò referit a la postmodernitat".

Abans i després de la seva mort havia rebut molts elogis. L’actor Alec Guinness recentment ha declarat : "Aubrey i Maturin són dos dels millors personatges de ficció de la literatura del s. XX". Dean King, el seu biògraf, manifesta que O’Brian va crear "la major obra sobre amistat i amor de l’anterior centúria". I el diari "The New York Times" havia arribat a dir : "són les millors novel·les històriques que s’han escrit mai".

En canvi, ni viu ni mort les institucions catalanes li han retut cap homenatge ni reconeixement públic en agraïment a la divulgació de Catalunya arreu del món que fa a través del personatge Maturin. L’Enciclopèdia Catalana ni en els seus suplements esmenta aquest mundialment reconegut escriptor.

"SOLDADITO ESPAÑOL", per Enric Roca i Perich.

Amb l’entrada de l’any s’han produït dos esdeveniments històrics per la seva gran transcendència i cabdals per les seves conseqüències en l’àmbit espanyol i també en el català. El primer , sense que això signifiqui que sigui el de major importància ha estat la desaparició del servei militar obligatori, la famosa "mili" que tanta literatura ha generat i que ha substituït durant molts anys a les conegudes batalletes dels avis. Una decisió que es va haver d’adoptar després de l’alarmant (per alguns) creixement del nombre d’objectors que en les darreres lleves arribava al 30 per cent del total de mossos i a Catalunya i al País Basc vorejava el 50 per cent. Queden molt lluny ja aquells anys 70 en que els pioners del moviment d’objecció de consciència eren empresonats, acusats de pròfugs, i es passaven a la garjola uns quants anys per negar-se a incorporar-se a files. Eren moments difícils, quan el dictador encara era viu i aquests casos no arribaven a la premsa, en aquella cojuntura lligada i mordassada. Després va venir la democràcia, la qüestionada constitució i la llei d’objecció de consciència que va permetre crear el servei civil en el qual molts objectors varen fer feines de caire social i humanitari i, finalment va venir la insubmissió: Els insubmissos rebutjaven la prestació social substitutòria perquè consideraven que mantenia el tarannà militarista i jerarquitzat de la "mili" i conseqüentment, es negaven a fer qualsevol servei, per tant quan els cridaven a files, senzillament es negaven a anar-hi i mantenien així una mena de desobediència civil que provocava l’empresonament. El seu creixement en els darrers anys va portar a ajornar els judicis ja que s’acumulava la feina als jutjats. Ara queden uns mil i escaig en aquesta situació que segurament seran indultats ja que el delicte de què se’ls acusa no té raó d’ésser en passar el servei militar a voluntari i professional.

El servei militar va ésser durant molts anys un mirall de l’Espanya profunda, que com Castella, menysprea el que ignora i l’excusa perfecta per inculcar els valors de patriotisme (llavors encara no era ni constitucional, ni falta que feia), companyonia i sacralització dels símbols nazionals (perdó, he fet una errada de text), especialment la bandera. Tota la parafernàlia que envoltava les jures constituïa un retrat fidedigne d’un país que s’entossudia a mirar enrera i perdre el tren de la història recargolat en el seu autisme, fent gala en aquestes demostracions d’un primitivisme neandertalià que ens allunyava cada cop més d’Europa. Curiosament ha estat un ministre del partit hereu del franquisme el que ha hagut de donar el tret de gràcia a un dels instruments més integradors d’un Estat que diu que és nació i que no reconeix les nacions que estan dins del seu territori. La mili ha mort pel gran rebuig social i pel pas del temps que no perdona ni a les més antigues institucions.

Però els patriotes constitucionals han rebut un altre cop dur amb l’entrada de l’any: La implantació física de l’euro. Aquest esdeveniment és cabdal per la seva significació i també per les seves conseqüències econòmiques, socials i polítiques. Es pot dir que ara som més europeus. Des de La Rochelle a Viena, des de Hèlsinki a Tarifa 300 milions d’europeus paguem i cobrem en la mateixa moneda. Un altre símbol de la unitat pàtria que desapareix: la pesseta que, curiosament, els catalans vàrem ajudar a crear. Quan hagi passat aquest estiu els catalans tindrem a les nostres mans monedes dels diferents països de la zona euro. Al principi ens farà gràcia tenir un euro finlandès o grec o irlandès però la mateixa globalització farà que aquest fet esdevingui normal i quotidià i llavors la cara del Borbó podrà aparèixer en una hamburgueseria de Salzburg i el mussol finlandès en una botiga de roba de Sièna. El camioner belga portarà el seu euro fins al restaurant de la Nacional 825 entre Venta de Baños i Motilla del Palancar i el representant de maduixes de Lepe pagarà el cafè pres en un bar de Leuven. I llavors sí que aquests cadells del neofranquisme orgullosos de les èpoques passades ja no sabran a on agafar-se i s’estiraran dels cabells i enyoraran el seu Caudillo que mantenia les coses lligades i ben lligades i nosaltres els catalans mirarem a Brussel·les en lloc de mirar tant a Madrid fins que un dia (tot arriba) diran els comissaris europeus que s’ha de fer una constitució i llavors aquells que no volen tocar la nostrada veuran que allò va ésser un pacte fet en un temps i unes circumstàncies que no permetien gaires floritures i que molts articles varen passar per pressions dels militars, articles que avui no permetrien ésser examinats per qualsevol organisme defensor dels drets dels pobles, com el dret a l’autodeterminació reconegut per les mateixes Nacions Unides.

Els vents bufen del sud i van cap al Nord però alguns s’entesten a posar-se la capa i resistir el pas del temps. Són els fills d’una obsessió malaltissa: la de mirar-se el propi melic.

BERLUSCONI, per Moisès de Pablo.

SILVIO BERLUSCONI, "il cavaliere", es passeja per Europa amb la barra d'un terratinent meridional per les inabastables extensions del seu "cortijo", juga a l'hora de l'esbarjo amb parentes de Musolinni de molt bon veure i civilitzats racistes del nord industrial que voldrien un paradís ari als Alps; substitueix al ministre d'Afers Exteriors i s'autoescull pel càrrec; fa broma a les trobades internacionals i li plantifica un senyal de "cornuto" al "nostre" plenipotenciari, el "señor" Piqué que, amb l'estoicisme habitual, assaja unes quantes reverències de mandarí per si de cas mister Bush decideix tornar al "rancho" d'Aznar I de les Espanyes i V d'Europa.

Berlusconi, empresari de la "vechia escuola" transportat al terreny dels senyors de l'aire (els que dominen el teixit ideologicomediàtic: televisions, ràdios i diaris) és tot un símbol de la nostra època postmoderna. Amb ell s'han esborrat les barreres esponjoses (Rato...) que separen el poder econòmic de l'edifici governamental.

En un món on la política passava pels pits magrejats de la Ciciolina, pels comptes corrents d'un pentapartito abonat al Quirinale i interconnectat amb la màfia i la CIA per fer front a la amenaça del Pici (el Partito Comunista que mereixia governar i il·lusionar a un país tan malmenat per les seves classes dirigents) i les sotragades de les Brigate Rosse, un home com Berlusconi és el penúltim cartutx de la recàmera, una mirada poètica per demostrar l'abast del carcinoma continental.

En un Primer Món on els polítics són peons de la macroeconomia, funcionaris encoberts, éssers acostumats a arrapar-se al poder i a sobreviure sense un polsim d'ideologia; en un continent on els electors es desentenen de la seva -minsa- quota de poder o opten per la comoditat (voto al de sempre, perquè el conec i ha fet molt pel país, per quin país?), "il cavaliere" és un salt endavant. Representa el triomf del prêt-á-porter, l'èxit de l'eròtica de l'home de negocis que tan aviat s'asseu a la llotja del seu equip de futbol, com és portada als seus diaris, com monopolitza les seves televisions i ràdios, públiques i privades, o pren decisions d'alta política (faré la senyal de "cornuto" a Blair, em vendré la participació de Tele 5 o privatitzaré els canali de Venezia?).

Avui, quan el rostre de la democràcia sembla contenir l'única cara del poder i del seu anvers, el diner fàcil, deixar el ramat perquè el vigili el terratinent més important del saloon és acceptar l'estat de les coses, és dir: "Molt bé, feu com vulgueu! No podem fer-hi res!".

Un raonament qüestionable, però pragmàtic. Fa dècades que Itàlia es mou sense els seus polítics, malgrat els seus polítics, contra els seus polítics, en un avís de com pot ser l'esdevenidor.

Quines coses no ens han d'ensenyar els habitants d'aquesta península! Parlem d'un país on ha conviscut al llarg de dos mil·lennis el poder polític i el religiós, l'eternitat amb el dia a dia. Per damunt de les grans paraules, sempre hi ha la realitat, la ferotge i terrible realitat.

Els italians - que han creat el primer ídol antiglobalitzador, un jove amb ganes de gresca amb el cap rebentat a Gènova per un caravinieri espaordit- ens mostren sense embuts el veritable rostre de la democràcia d'arrel petit-burgesa que regeix els nostres destins, els seus límits i les seves misèries.

LES LLIÇONS DEL CAS LEAR, per Josep Mª Loste i Romero.

Ara ja es pot dir ben clarament que el tancament de la indústria de components per a l’automòbil, que té la multinacional Lear a la capital de la Segarra (que deixarà al carrer a 1300 persones de carn i ossos) és una autèntica tragèdia sociolaboral. Però potser el més greu de tot és que, a hores d'ara, caldria saber com s'ha arribat a aquesta lamentable situació i, el més important, si aquest "cas Lear" pot ser premonitori del que podria succeir molt aviat arreu del país.

Així, el que en aquests moments està molt clar és que de tot aquest lamentable episodi se'n poden extreure unes lliçons molt pedagògiques, les quals ens poden servir, d'una forma molt alliçonadora, per fer una radiografia de la lamentable situació del mercat laboral català i, per extensió, del de tot l'Estat Espanyol. D'aquesta manera, podem dir que l'economia catalana té una excessiva dependència de les multinacionals, les quals, massa vegades inverteixen en el nostre territori, fent moltes exigències i demanant moltes ajudes i reduccions d'impostos i quan se'n van (sense avisar), donen un cop de porta i deixen la terra erma. Un altre element molt negatiu de l'actual model econòmic i/o sociolaboral català és que es recolza massa en el "càncer" dels salaris baixos i la precarietat. Encara que el component més pervers que fa més mal al teixit social català i que hauria de ser el maldecap més gran de tots els polítics, gestors públics, empresaris i sindicalistes del país, és el dumping social i/o la deslocalització d'empreses, sobretot amb els països de l'est. Ja que els maltractats treballadors de Lear, que ja cobraven uns sous molt baixos, han patit les conseqüències del model neoliberal que s'intenta imposar, com la llei de l'embut, a tota Europa; han sofert en les seves propies carns, l'aplicació salvatge d'aquest dumping social, en aquest cas concret en relació amb Polònia, on els salaris són la meitat dels de Cervera.

En síntesi, que un cop més es demostra, amb aquest cas Lear, que amb l'actual model econòmic del pensament únic anem molt malament i que la flexibilitat laboral sempre esdevé precarietat laboral i maltractament de la persona humana.

PARADÍS, per Àngel de Vega i Lorente.

Aquest hivern no ha estat massa bo per gaudir d’un dels productes més exquisits de la nostra costa: les garotes, garoines o eriçons de mar. Potser al sud del Cap de Creus han tingut més sort, però al nord la temporada ha estat fluixa. Potser hem tingut massa dies de tramuntana i, per tant, massa ressaca de tramuntana, és a dir, un esvalotament del mar que produeix una pujada i baixada regular del nivell de l’aigua, però sense onades, que obliga les garotes a desplaçar-se cap el fons. Normalment aquest fenomen té una durada d’un parell de dies, sempre després d’un temporal de vent del nord i després desapareix.

Recordo amb enyorança els hiverns del noranta-nou i del dos mil; unes temporades de garotes i de garotades excel·lents. Recordo l’olor que feia l’escala del garatge de casa: una barreja penetrant d’aroma de mar, d’algues i de marisc. Tanmateix era completament diferent de l’aroma dels musclos de roca recent collits a començaments d’estiu, perquè sent com són productes del mateix mar no tenen ni el mateix gust ni fan la mateixa olor. Aquella olor sortia d’un parell de bosses de plàstic que les punxes de les garotes havien foradat i pels foradets regalimava l’aigua de mar que mullava el terra del garatge. Després, abans de dinar, començava el ritual: obria la porta que dóna a migdia i parava una tauleta improvisada amb tamborets al seu voltant. Damunt la taula, sempre en un extrem per deixar lloc a les garotes, les tisores, les culleretes, la barra de pa, els vasos i l’ampolla de vi. Aquest darrer element és fonamental i mereixedor d’un incís. Heu-lo aquí: darrerament s’ha posat de moda acompanyar la menja de garotes amb vins blancs secs, afruitats, d’agulla o fins i tot amb cava, però personalment crec que per degustar adequadament aquest plat exquisit no hi ha res com un bon vi negre de les cooperatives de Pau, Palau, Vilajuïga, Garriguella, Espolla, Sant Climent o Capmany. Aquest vi de la plana empordanesa és l’únic que dóna una rèplica adient al gust fort i durador de les garotes.

Un cop organitzat el parament es podia començar a obrir les garotes. Llavors, calia ficar una galleda davant del tamboret i prendre la primera peça amb les dues fulles de les tisores. Les garotes comestibles són les que la tradició popular anomena: "femelles". Les altres, "els mascles", tenen el cos petit i negre i les punxes molt llargues i el seu lloc és a mar. Però les femelles tenen tonalitats que poden anar des del castany clar, passant pel marró fins arribar al violaci. A més solen tenir gairebé sempre una fulla d’alga al damunt, una petxina o una pedreta. Els cossos són grossos i les punxes són curtes.

Quan tenim la garota a la mà esquerra cal ficar-li la punta de les tisores, que premem amb l’altra mà, dins l’ull. Després cal prosseguir el tall fins a un extrem i retallar després tota la part superior. Tot seguit només cal tombar la mà damunt la galleda i ens quedarem a la mà amb la meitat de l’animal. Quan tota la taula sigui plena d’aquestes meitats podrem canviar d’estri deixant les tisores per agafar la cullereta. D’aquesta manera podrem netejar els espais que queden entre els filets de carn coral·lina de la garota, organitzada com una mena d’estrella de mar, on hi ha sempre ous petits i negres semblants al caviar, però que tenen un gust molt fort i molt salat. Així, després de la neteja, apareixeran els filets sols dins l’animal, que encara bellugarà les seves punxes; llavors podrem agafar un bocí de pa i resseguint les parets de fines línies verdoses l’omplirem d’una carn de garota que dirigirem finalment cap els nostres paladars.

El gust de les garotes varia segons el seu color intern. Personalment prefereixo les de filets de carn d’un color vermell intens, gairebé coral·lí. Això no vol dir que totes les altres no siguin bones; però el gust no és pot comparar. Suposo que només la precisió de l’adjectivació de Josep Pla ha estat capaç de definir amb exactitud el gust indescriptible de les garotes. Per tant, tots els meus esforços descriptius destinats a definir el gust intens, iodat, de mar, de síntesi definitiva de tots els gustos i aromes del nostre mar, que podem descobrir menjant garotes, sempre resultaran infructuosos.

Però el pa que acompanya i dóna suport a l’excel·lent carn de les garotes és fonamental per aconseguir el gust que trobarem al paladar. Podeu fer-ne la prova menjant el filets vermells directament amb una cullereta i veureu que de tant de gust com s’omple la boca les papil·les gustatives no poden copsar tanta delicadesa i el tast es malmet. En canvi amb un tros de pa tot canvia. Llavors el gust de la garota es pot copsar a poc a poc i el plaer és molt més intens. Finalment, després d’uns quants trosos de pa curulls de carn de garota, un glop de vi negre ens deixarà la boca a punt per tornar-hi.

En el transcurs d’una garotada podríem pressuposar que la conversa o els comentaris sovintegen entre els elegits que poden assistir-hi. Tanmateix la realitat i l’experiència ens demostra que gairebé sempre la menja col·lectiva de garotes es converteix en una activitat silenciosa i goluda en extrem. L’explicació és ben senzilla: qui més parla és qui menja menys garotes. Sovint on comença a articular el primer comentari extens destinat als companys de taula després de la ingesta de la primera dotzena. Però els professionals recomanarien no dir ni piu fins haver-se cruspit un parell de dotzenes acompanyades d’un parell de glops de vi.

Però tot el que és bo s’acaba sempre massa aviat. Així doncs, un cop exhaurits els darrers exemplars i omplertes les galledes amb les restes de l’àpat, caldrà baixar-les fins a la platja i enfilar el caminet cimentat que ressegueix la badia per a trobar un cau propici per llençar-les. D’aquesta manera aconseguirem alimentar els peixos i fomentar la proliferació de noves garotes. Quan les galledes siguin ben netes podrem encendre un cigarret i estar-nos una estona al sol d'hivern donant gràcies a la mare mar (i al pescador) per alimentar-nos amb menges tan exquisides. Llavors és quan els empordanesos arribarem a la conclusió que el nostre petit país és un paradís.

EL PODER DELS NOSTRES REFRANYS, per Llorenç Prats-Segarra (campusjove@correu.vilaweb.com) Director adjunt de Catalunya Campus.

El debat Barcelona-Madrid encetat pel Cercle d’Economia no és nou. La dona que molt bada, acaba tard la fusada, doncs ni les Cambres de Comerç ni Foment de Treball ni la Caixa de Pensions s’han mostrat diligents. L’aranya a filar i l’home a treballar, hi ha qui no està fent la feina. L’endarreriment pot portar mals resultats: qui quan es jove no treballa, quan es vell dorm a la palla.

No calen càlculs matemàtics, per adonar-se de la situació. Moltes empreses catalanes i d’altres s’han traslladat a Madrid. No s’ha de deixar de sembrar per por dels ocells, en un moment en què la situació política de l’autonomia catalana i les possibilitats de mercat dels Països Catalans poden semblar favorables, una visió fàcil del negoci i l’empresa ho vol desvirtuar.

A Madrid, no s’hi fa indústria malgrat ho sembli. Hi ha les finances i les seus socials. No saben que l’oci, com el rovell, gasta més que el treball. I és que per nosaltres la feina feta, no té destorb. Així som els catalans, siguin els orientals o els valencians. Gent que sap que qui viu d’esperances, es mor de fam. I només compta allò on un pot arribar.

Cal ser-hi, abans no surti el sol. En ser de dia, deixa el llit; tindràs salut i delit. Doncs està clar ,i més que demostrat, que qui té hisenda i no la veu, es fa pobre i no s’ho creu. Lluny d’esgarrifar-nos-hi, hi ha la certesa d’una quotidianitat en forma d’il·lusió i benestar. Moltes candeletes fan un ciri pasqual, de manera que cada un al seu lloc fent la feina amb ganes està complint amb escreix, sigui pel seu país, sigui pels seus.

No obstant, la nació catalana s’ha despreocupat massa sovint de les coses públiques. Ha de fer la casa entera, qui no adoba la gotera. L’afebliment de les institucions polítiques catalanes i la manca de persones capaces al capdavant n’han malmès la seva força. Tot sovint s’ha acudit al recurs fàcil, fent apostes sense contingut. La persona que molt muda, la veureu sempre perduda. La política real no s’ha fet des de la perspectiva de l'interès nacional. Per això, algunes entitats cíviques han de sortir al pas, dins el debat públic, tot i que per escàndol de molts siguin de dubtosa fidelitat nacional.

L’esperit dels homes d’indústria era i és: l’home que no sap sumar, no sabrà multiplicar. Però, amb els nous temps aquesta visió directa i paternal de les fàbriques ha quedat tocada. Les gerències i els directius, tot sovint, ja no participen d’una relació personal amb els seus empleats - el bon pagador és dels altres senyor- sinó que s’hi interposen mil i un tractes. Tractes, ja la majoria dels cops, internacionals d’acord als canons de la globalització. Gairebé cap indústria avui fa el cicle complet del seu producte en el mateix centre fabril.

Intervenen els nous paràmetres de les importacions, de les exportacions, de les mercaderies, dels tipus de canvi,... tots ells més propis d’ésser ben encaminats pel cas d’estar a prop dels centres de decisió. En el cas de l’estat espanyol: Madrid.

Que n’ha quedat de tota mena de provatures fetes des d’algunes instàncies del poder de l’estat espanyol (Banesto-Conde, Gescartera,...) Qui compra més del que pot, després s’ho ha de vendre tot. I, al final, per recaptar, la hisenda pública - la caixa única en mans espanyoles - ha d’anar a escurar les butxaques dels creadors de riquesa i les economies catalanes n’han de pagar les conseqüències. Maleïda creació de riquesa ja comença de dir més d’un.

Encara que faci riure: bossa sense diner, digues-li cuiro. Aturem-nos-hi, per dir les coses tal com les sentim i com les pensem. Ja n’hi prou de fer el ridícul en una processó de penes per mantenir un desenvolupament industrial, que està convertint aquesta terra catalana en una autèntica claveguera, i en un enfilall destructiu de tota mena d’infrastructures superposades i descoordinades. Res més lluny del que la indústria necessita.

Bossa sense diner, digues-li cuiro. I no competències, autonomia, electorat, adaptacions, governació,.... o tantes altres maneres de dir com si fos si, essent de fet no. Els homes i dones d’empresa miren el negoci i malden per la millor decisió. Mentre que els governs autònoms catalans, d’arreu dels Països Catalans, s’han revelat com "gestories" del tot inútils a les necessitats dels grans grups industrials i financers; aquests s’han desvetllat de la fumarada de l’estat de les autonomies per cercar el recer del poder central de l’Estat. També, per al cas del grups industrials i financers de tradició catalana com "la Caixa", Banc Sabadell, FECSA, SEAT, CELSA, GEC ALSTHOM,... el dubte està en saber fins quan la major part del teixit industrial català podrà resistir aquesta seducció: la petita i mitjana empresa dels Països Catalans.

LA NOSTRA DANSA, per Simó Granollers i Batlle.

La sardana és la dansa

d'un poble que alena,

que viu i treballa

donant-se les mans …

La sardana és l'expressió genuïna de la nostra nissaga. Nasqué a l'Empordà i va expandir-se per les terres de Catalunya i del Rosselló; amb el temps es convertí en la identificació dels Catalans, que la sentim i alenem com ella mateixa. Filtrats dintre del cor els bufets de tramuntana, els bruels del llevant, la remor dels boscos i de les messes, la sentor del camp i del salitre del mar nostre, han fet un beuratge saborós i reconfortant que com un suau verí s'ha introduït a les venes, passant a formar part del nostre si, que heretem en néixer.

Avui, no tot allò que sobrevisqué a dues guerres mundials i als bucòlics anys 20 i 60 de la passada centúria ha mort. Però això no és el final, ans el principi d'una època futura més àmplia i més oberta, en què l'home inexorablement ha de tornar als seus orígens.

No és l'home qui canvia i transforma el medi, tant sols amb el seu infructuós intent no fa altra cosa que donar-li el vistiplau, ja que més tard o més d'hora aquest acabarà imposant-se, perquè és ell qui l'ha fet i aquest a desgrat s'haurà de rendir a l'evidència i remetre els seus costums a l'ambient que li proporciona els mitjans; els hàbits i la seva conformació física es deuen a l'entorn.

No serà la primera vegada en la història de la humanitat que grans desplaçaments han desequilibrat el món. Aquí vingueren de l'Est, farcits de cultura, buscant la pau i el benestar, fent ús de l'intercanvi - dit comerç - per a potenciar els seus intents d'assentar-se en aquest país, on els ibers ja havien consolidat la seva residència obviant el desconcert de les invasions procedents de l'Àsia.

Els cartaginesos vinguts del nord d'Àfrica, fent un pacte amb el fenicis sobre el repartiment dels territoris, no incidiren amb tanta força. No obstant deixaren l'empremta del seu pas per aquestes contrades, ostensible encara avui dia.

No es pot menysprear l'ocupació romana, encara que aquests influenciats per les cultures de l'orient de la Mediterrània, com tota la riba del Golf de Lleó, no podien fer canvis massa substancials en la formació dels habitants estables; remarcant que els sistemes i avenços foren una escala gloriosa en el nivell vital dels indígenes, amb l'excepció de l'esclavisme que fou rebutjat de ple.

Després gent rossa del nord a qui la fred i els gels atemoriren, que superaven la situació ingerint grasses i cobrint-se amb pells. Anys més tard la calidesa ambiental de la nova residència els habituà a nodrir-se amb les vitamines i calories pròpies de la zona; el seu físic perdé la rigidesa d'aquella lluita contra els elements, prenent més ductilitat i enfosquint la seva epidermis.

Altres ho feren des de l'Orient pel sud de la península. Bruns, farts de sol i secs de set, per la conquesta d'un món ubèrrim i d'una expansió compensativa a canvi d'un avançat procés de civilització. El clima féu el miracle d'una metamorfosi en les seves fisonomies i en el seu comportament.

Els successors de tots aquests moviments humans aquí establerts, passats pel gressol de l'ambient, al pas dels segles, parlaren català i ballaren sardanes. Foren els nostres avantpassats.

L'Empordà, Catalunya i el Rosselló no han de témer per la nostra dansa: Un dia no molt llunyà els habitants del Principat, després que els nous vinguts s'hagin fos en el filtre de la nostra terra i els molts respectables principis que portaren com a bagatge, tornarà com una nova albada d'igualtat i de comprensió, i la sardana airosa i ufana serà puntejada per les noves generacions, fruits de la pàtria, amb tant de delit si cap com ho feren els últims defensors; l'anella que ja voltava a mitjans del segle XIV - vers 1345 - seguirà oscil.lant amb les mans unides buscant el cel. Som i serem !

El ball rodó que ja donava voltes l'any 1500 a.c. (en donen fe les pintures existents en el Museu de la Diputació de València) fou introduït al nostre país pels invasors procedents del Mediterrani Oriental.

L'any 1345 els Catalans modificaren la dansa respectant la cornemusa i incloent el flabiol, el tambori i la tiple a la cobla. Al mateix temps crearen el contrapàs i suprimiren l'hieratime - influència sacerdotal i jeràrquica - fent de la dansa una ballada oberta a tothom. El rei Pere IV d'Aragó i Compte de Barcelona, va ballar-la a Perpinyà l'any 1345, com un home més, de la mà del poble pla, donant l'exemple de germanor i de la idiosincràsia o manera de ser dels Catalans.

Als voltants de 1890, Pep Ventura estructurà la nova Sardana. Va suprimir la cornemusa i s'adaptà la tenora. Fou la Sardana dels nostres dies.