| . |
Contingut d'aquesta pàgina
Bitxet
Ara us explicaré una de personal i que titularé,
"El meu avi"
Jo soc mig català i mig andalús de sang. Soc nascut a Catalunya, concretament a Sabadell, però tinc mitja família catalana i mitja andalusa.
El meu "abuelo Nicolàs" per part de mare va morir a Bacares, el poble de la provincia d'Almeria, a causa de la penúria de la guerra civil (1936-1939) i d'una enfermetat posterior. D'ell en tinc poques referencies. La meva "abuela", va haver de venir a Catalunya amb quatre filles petites per poder escapar de la misèria i sobreviure amb dignitat.
La meva mare es va casar amb un català, el meu pare, i es va integrar perfectament a la societat catalana.
El meu avi patern, Antoni Vila i Arnau, va haver de lluitar primer a la guerra d’Àfrica i deixar la seva dona Pepeta, amb un fill petit (el meu pare) durant uns anys, que a sobre va agafar tifus, i el donaren per mort. El va salvar la meva iaia donant-li aigua de paperoles. Mes tard, el meu avi, va tenir de lluitar defensant el govern legítim de l’Estat Espanyol, a les hores República Espanyola, i va ascendir successivament fins el grau de comandant d’infanteria.
Acabada la guerra, es va amagar durant un temps a casa, i tot sovint venia la Guàrdia Civil d’aquell temps, a registrar la casa, "per si el trobaven". El meu pare, per poder fer desaparèixer cap rastre, va agafar l’uniforme de comandant, el correatge i la pistola reglamentaria, ho va envolcallar amb paper gruixut, i el va enterrar a un petit jardinet del pati de casa, ben profund.
Quan la situació es va tornar massa perillosa e insostenible, va fugir cap a França. Allà va agafar mals temps, per la guerra mundial i per la gestapo, tot i així va sobreviure, però quedant incomunicat de la seva dona i el seu fill, que no va tornar a veure fins vint i dos anys mes tard, que es va retrobar amb ell, la seva nora i jo el seu net, que no ens havia pogut conèixer mai, donat que per la seva condició d’oficial militar republicà, li era prohibit de venir a Catalunya, ja que en aquella època a Espanya només hi cabien els que pensaven en clau feixista o en la comoditat dels que no volien pensar en res.
A mes ja estava greument malalt.
A les hores vam començar a cartejar.nos, i algunes vegades anàvem a la seva casa, que es trobava a Moux Aude, a pocs quilòmetres de Carcassona, i on el tenim enterrat junt a molts d'altres catalans i espanyols republicanas.
La meva família, com moltíssimes famílies, va quedar destrossada i descomposta per les dues bandes, a causa de gent que creia que en aquest Estat no si cabia si no pensaves com ells.
Es molt important aprendre de la història, per intentar d’entendrens millor els uns amb els altres, i no pensar que en una societat conjunta de cultures diverses, una d’elles te algun dret "diví?" per imposar.se sobre les altres, perquè automàticament lo que podria ser incorporat al conjunt, lluita per sobreviure individualment.
Acabaré aquesta història ensenyant-vos una carta del 28-12-1964, de les moltes que vaig rebre del meu avi des de l’exili, que les guardo com un tresor, i que jo en la meva infantil ignorància, no acabava de comprendre del tot.
Jordi Vila
Sabeu que es el Corpus de Sang?
Corre l’any de 1637 quan s’inicià una ofensiva militar, per part de la Monarquia Hispànica, en el sud de França (a les hores la frontera estava a l’estany de Salses, i Catalunya completa en el seu territori natural). Els terços hispànics però, foren aturats per l’exercit francès que començà un contraatac ocupant la Vila de Salses el 1639. El 1640 fou recuperat Salses i així varen acabar les hostilitats.
Seguidament uns 10.000 soldats dels terços, restaren apostats en el Principat de Catalunya, creant un greu problema als camperols, doncs havia l’obligació d’allotjar.los i subministrar.los foc, vinagre i sal, taula i servei.
Molts d’aquells soldats eren professionals de la guerra, reclutats de molts països, i conflictius amb els seus benefactors.
Aquesta situació difícil de convivència, es va anar agreujant per les continues vexacions que rebien els camperols contínuament, fins que es va produir l’incident de Santa Coloma de Farners.
La ciutat es va negar donar allotjament a les tropes, causa per la que va ser enviat a solucionar el problema Monrodon, agutzil del virrei, comte de Santa Coloma. Monrodon va ser mort en el transcurs dels disturbis que es varen produir, i així va provocar que caigués un càstig de l'autoritat sobre la ciutat, sent saquejada, incendiada i destruïdes les seves cases.
Quan va córrer la noticia, esclatà la rebel·lió popular a totes les comarques, principalment aquelles en què prevalia l’obligació d’allotjament als terços.
Barcelona, cap i casal de Catalunya, fou l’escenari dels greus disturbis del 7 de juny del 1640 (Corpus de Sang).
Un incident entre un agutzil i un camperol, marcaren l’inici de les hostilitats. Els funcionaris reials foren perseguits i saquejades les seves cases al crit de "Visca la terra! Muiren los traïdors! Muira lo mal govern!".
Llavors els camperols es dirigiren, enfurismats, al carrer Ample i desprès a casa del virrei, comte de Santa Coloma, al pla de Sant Francesc.
En l’assalt de la casa, la guàrdia disparà i matà un camperol. Així enfurismà mes encara els assaltants que folls d’ira intentaren calar foc a l’edifici. Els frares del convent de Sant Francesc, suplicaren i pogueren salvar del cremat a l’edifici.
Llavors la multitud embogida baixaren cap a la Rambla i assaltaren la casa del jutge Gabriel Berart, i del funcionari Guerau Guardiola, que s'havien distingit per les injustícies que havien fet en l’exercici de les seves funcions oficials.
El virrei, comte de Santa Coloma, temedor per la seva vida, protegit pels diputats de la Generalitat pensà d’embarcar.se i fugir, mentre restava refugiat a les Reials Drassanes.
Al pas del temps, i a precs dels consellers s’anaren calmant els ànims dels camperols, quan es produí un nou incident, i tot va començar de nou.
A la casa del marquès de Villafranca, noble castellà, i regnava una gran tensió, i així fou que passant una colla de segadors per al portal de la casa, cregueren els criats que anaven a assaltar.la, i dispararen contra els camperols matant a dos, i un conseller de Barcelona, entrebancat caigué a terra. Llavors va córrer la veu de que havia segut mort un conseller.
A les hores començà de nou el motí, aquesta vegada es va sumar el veïnatge de Barcelona, i es dirigiren cap a les Reials Drassanes, pensant que els criats del marquès de Villafranca s’havien amagat allí. Per casualitat el virrei, comte de Santa Coloma, no s’havia encara embarcat, i mort de por fugí en direcció a Montjuïc amb alguns altres, empaitats a trets per la població i els camperols, quan de sobte es despenyà el virrei i morí. Arribats al lloc els amotinats, en la seva ira, apunyalaren el cos.
Buscant als criats que havien disparat a casa del marquès de Villafranca, entraren els amotinats al convent de les Minimes, on trobaren amagat el doctor Gabriel Berart, que fou mot a trets.
Finalment foren trobats els criats del marquès de Villafranca, amagat en un altre convent i foren morts.
El resultat final de l’amotinament dels segadors i altres camperols fou d'una vintena aproximada de morts, la meitat de camperols, del comte de Santa Coloma, del doctor Gabriel Berard i d’un militar castellà, don Diego de Verria.
Creieu
que es de llei?
Bibliografia:
Història de Catalunya de Edicións 62
Història de Catalunya de El Periòdico de Catalunya
Història de Catalunya de Editorial Teide
Sabeu què va ser?...
La Guerra dels Segadors
Pau Clàris
President de la Generalitat (1638-1641)
La revolta iniciada el 7 de juny del 1640 (Corpus de Sang), va tenir continuació ja que al crit de
Visca la terra! Visca lo rei!
es van anar sumant ràpidament les poblacions de Tortosa, Girona, Granollers, Vic, Mataró, Cervera, Balaguer, Manresa...
Els esdeveniments s’agreujaven per moments, i així l’oligarquia catalana es trobà en l’atzucac de decidir urgentment de capitalitzar el moviment popular o ser arrossegada per la seva empenta.
A les hores, el molt Honorable senyor Pau Clàris, canonge de la Seu D’Urgell, presidia la Generalitat de Catalunya. Aquest president comprengué que havia arribat l’hora de prendre solucions radicals, donat els continuats intents d’ingerència en la política civil catalana.
Així doncs, esgotat de defensar els privilegis i constitucions de Catalunya, dirigí el moviment de la revolta contra la política del comte-duc d’Olivares.
La Generalitat de Catalunya aconseguí finalment controlar la situació de la revolta social, que a partir d’aquest moment s’anà convertint en una guerra d’alliberament.
Des del saqueig de Palafrugell (20 de juliol del 1638), l’empresonament de Francesc de Tamarit (18 de març del 1640), diputat del braç militar i membre del Consell de Cent, els esdeveniments que provocaren la revolta del Corpus de Sang, l’actitud de les autoritats i de les tropes reials de Felip III(IV de Castella), decidiren a Pau Clàris d'emprendre negociacions amb França (estiu del 1640) que foren conduïdes pel seu nebot, Francesc de Vilaplana, i Ramon de Guimerà, amb Bernard Du! Plessis-Besançon i el mariscal Espenan (pacte de Ceret, 7 de desembre del 1740) acabaren amb el compromís d’ajut militar al Principat per part de França, davant l’amenaça d’invasió per les tropes de Felip III.
Es reuní la Junta General de Braços, que es considerà deslligada del jurament de fidelitat a Felip III, donada la mancança del jurament del monarca de respectar les llibertats de Catalunya, per constituir i per preparar la defensa del Principat davant l’imminent atac de les tropes hispàniques.
Davant de tots aquests esdeveniments, Pau Clàris, proposà de proclamar la República Catalana, però la insistent pressió del delegat del Cardenal Richelieu, obligaren finalment a acceptar la sobirania de Lluis XIII, rei de França el 23 de gener del 1641.
La mort al cap d’un mes, de Pau Clàris, deixà Catalunya en una guerra oberta, i en mans dels francesos.
A Tortosa, aniquilada la revolta popular, s’havia organitzat un exercit reial sota el comandament del marques de Los Vélez, amb la missió d’acabar amb la revolta civil catalana.
A finals del 1640, es posà en marxa sense trobar oposició fins a Cambrils. Del 13 al 15 de desembre del 1640 es produí la batalla de Cambrils, on uns 4.000 catalans sota el comandament del baró de Rocafort, Antoni d’Armengol, i del governador del Camp de Tarragona, en Jacint Vilosa, s’enfrontaren a un exercit format per 2.300 infants, 3.000 cavalls i 25 canons.
Vençuts els catalans, les tropes del marques de Los Vélez, en Pedro Fajardo de Requesens-Zúñiga, mataren mes de 600 soldats defensors, i a les torres i muralles de la Casa de la Vila, penjaren els cabdills i jurats de Cambrils. La població fou saquejada i aniquilada.
Aquesta ferotge repressió provocà l’encoratjament dels defensors del Principat.
Tarragona fou ocupada sense resistència el 24 de desembre del 1641.
El 26 de gener del 1641, arribaren les tropes de Los Vélez a Barcelona, on es lliurà la batalla de Montjuic, que fou guanyada per l’exercit catalano-francès.
A partir de les hores, Catalunya es convertí en un camp de batalla mes de la guerra dels Trenta Anys.
A partir d’aquest moment s’imposà l’opressió de les autoritats franceses, obligant a allotjaments de tropa, impostos indiscriminats, reclutaments il·legals i no respecte al jurament d’observar drets i lleis dels catalans, que augmentaren enormement la tensió en el camp català.
He de fer notar, que entre el 1641 i 1643, ja havien desaparegut principals personatges d’aquests esdeveniments, com el President Pau Clàris, el cardenal Richelieu i el comte-duc d’Olivares... però la guerra continuaria fins mes enllà de deu anys.
A les hores, l'estratègia militar hispànica es centrà en posseí capitals perifèriques, com Tarragona, Lleida i Perpinyà.
Tarragona, ocupada per les tropes de Felip III a principis de la guerra, mai va ser recuperada per la Generalitat.
Perpinyà, ocupada en nom de Catalunya per les tropes de Lluis XIII el 1642, mai mes seria recuperada per la Generalitat, ni per la sobirania hispànica.
Lleida, finalment, fou ocupada per les tropes de Felip III, el 1644, fet que aprofità el monarca per jurar les constitucions de Catalunya en un intent de reconciliació amb el poble.
Llavors el consell de guerra francès que controlava el govern de Catalunya, desencadenà una forta repressió contra els catalans, i allotjà tropes franceses per tot el territori que enfurismà novament als camperols. Tot això reavivà el sentiment secular antifrancès, i la necessitat d’acabar amb una guerra en la que havia un clarissim perdedor, el poble català.
El nostre aliat francès que havia vingut a ajudar-nos, ara ens oprimia i vassalla-va, fins el punt que es varen començar a produir rebel·lions arreu del Principat que junt al debilitament militar francès pels esdeveniments de la Fronda (rebel·lions civils que es van produir a França entre el 1648 i el 1653).
A partir d’aquest moment, la política francesa es centrà en consolidar l’ocupació militar del Rosselló i a utilitzar Catalunya com una peça mes en el joc diplomàtic desplegat en les negociacions a la cimera de pau de Westfalia el 1648.
Tots aquests esdeveniments, foren aprofitats per les tropes de Felip III, que a les ordres de Juan José d’Austria, prengueren Barcelona el 1651, i retornaren la Generalitat a l'obediència de Felip III. A les hores el monarca jurà les constitucions de Catalunya, tot proclamant l’amnistia general.
La guerra continuà, ara de Catalunya i Castella contra el regne de França.
El resultat final fou la signatura de la Pau dels Pirineus entre la Monarquia Hispànica i el Regne de França, on es formalitzà la mutilació territorial de Catalunya.
Una part molt important i entranyable del territori català, passà a sobirania francesa.
En les negociacions de Westfàlia (1648), Catalunya fou sempre motiu de negociació i bescanvi dins d'una pau general.
La Monarquia Hispànica cedí, els comtats del Rosselló, Vallespir, Capcir, Conflent i l’Alta Cerdanya, corresponents a Catalunya i les places de l’Artois i Flandes, així com recuperava alguns territoris d’Itàlia. S’acordà, així mateix, el matrimoni entre Lluis XIV de França i la filla de Felip III.
El Tractat dels Pirineus es signà el 7 de novembre del 1659 a l’illa dels Faisans (baix Bidasoa).
Els representants per les dues parts foren:
Luis de Haro, per part hispànica i el cardenal Mazzarino, per part franca.
A les institucions catalanes no se’ls va comunicar oficialment el tractat fins les Corts de 1702.
Catalunya va poder conservar Llívia, so pretext de que era una "vila" i no un "poble", donat que el tractat parla de pobles. Aquesta Vila de Llívia es un record viu del desmembrament del Principat de Catalunya.
En aquesta època, Perpinyà era la segona ciutat del país.
S’ha de senyalar que aquesta cessió era totalment il·legal, ja que només les Corts catalanes podien decidir-la, i encara no ho han fet.
Imne dels Segadors
Creieu que es de llei? 
Bibliografia
Història de Catalunya de Edicións 62
Història de Catalunya de El Preriòdico de Catalunya
Història de Catalunya de Editorial Teide
