| . |
Temes d'aquesta pàgina
LLegenda de les Barres de Sang
Història i Llegenda de Joan II i Joan Blanca
Documentat en : "Història de Catalunya d'Edicións 62" - Història de Catalunya de "El Periòdico de Catalunya" - Història de Catalunya "d'Editorial Teide"
Llegendes
Bitxet
LLEGENDA DE L’ORIGEN DE LES QUATRE BARRES DE SANG
D’aquesta llegenda parla el llibre de "Fets d’armes de Catalunya (1420)", on diu Bernat Boades, rector de la vila de Blanes, que en la guerra que sostenia l’Emperador Carles el Calb (Frankfurt 823-Avrieux 877) contra les forces normandes que envaïren França, tenia al seu costat en la lluita a Guifre el Pelós, amb molts de barons, nobles i tropa catalana.
En una de les batalles, el coratge dels combatents catalans fou determinant per assolir la victòria. Aquesta costà molt cara per els catalans, donat que caigueren molts, morts o ferits.
Guifre fou un d’aquests.
A l’assabentar-se l’emperador Carles, anà a veure’l tot seguit a la seva tenda, on el trobà vessant abundosament la sang per les ferides obertes.
Estorat el monarca pel coratge i valentia de Guifre, i en agraïment al triomf que acabava d’aconseguir sobre els normands, li concedia el que tantes vegades li havia demanat, la divisa nobiliària o escut d’armes, que a partir d’ara seria emblema de la seva nissaga.
Així l’emperador, mullar repetidament els quatre dits de la ma dreta en les ferides de Guifre, i el passà per l’escut del noble català, que era tot daurat i llis, i quedà d’aquesta manera assenyalat de dalt a baix amb quatre ratlles de sang.
Fet això. Carles digué a tots els pressents, que aquelles serien d’aleshores endavant, les armes seves i les dels seus descendents.
Sabem certament que això es només una llegenda, però que bonica, .. Veritat?
Tot i sabent que es fictícia, ens plau citar aquell vers de Jacint Verdaguer, que diu:
Les Barres de Sang
Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.
Els cavallers ja li diuen:
-De que esteu tan neguitós?
-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.
-Llisa n’és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.
-Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.-
Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclós;
la lletra n’es del gran Carles, el segell d’emperador.
<<Els normands entren a França;
ajudeu-me el meu nebot,
que si vós em deu ajuda
cada braç valdrà per dos.>>
Quan les lletres son llegides,
--Cavallers anem-hi tots.—
Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu els do.
Quan el camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.
Carles Calb està en batalla
i els normans li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.
A la primera envestida
el mur de ferro se romp;
els normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.
Els francesos demanaven:
--Qui és aqueix batallador?
--El Comte de Barcelona,
el comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.
Ja l’entren a una tenda
que prengué als normands traïdors:
el primer que l’hi visita
n’es Carles emperador:
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós:
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
--No sospireu, el bon comte,
mont metge arriba tantost.
--De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puig en el camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
--Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—
Posa els dits en la ferida,
les passa per l’escur d’or.
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja son llàgrimes de goig.
--Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon.—
Oh, soca de nostres comtes,
Déu no el vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans provincies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes,
los catalans en son cor.
Jacint Verdaguer i Santaló
Sant Jordi
Parla la llegenda d'un cavaller, arrogant, jove i valent de la cristiandat, que trobant-se una vegada de viatge per terres paganes, va trobar una jove bellíssima que caminava sola en direcció al mar. La jove caminava com en tranç, i amb l’expressió de terror a la seva cara. Els seus vestits blancs com la llum del dia i guarnida amb corona de flors. Sorprès per aquella imatge i aquell estrany caminar, el sant cavaller, dirigí el cavall, i amb la resplendor de la seva armadura i el seu escut creuat, es va preparar per al combat. La jove a l'adonar-se de que s’apropava el cavaller, posant-se les mans a la cara, cridà:
Fuig noble cavaller!... no em pots salvar del drac!...si ho intentes, també moriràs!
Contestà el sant cavaller:
Deu em prohibeix de fugir, quan algú em necessita!
Llavors la jove digué al cavaller:
Allunyat jove cavaller, doncs es costum de que cada any una jove ha d'ésser sacrificada per el monstre, perquè no devori als habitants de la ciutat, ni els seus ramats.
Soc la princesa Sabrà, filla del rei, i aquest any la sort m’ha designat a mi.
De sobte el mar s’alterà i unes grans onades s’alçaren amb un enorme estrèpit.
El drac! El drac!, començaren a cridar gent, que des dels turons propers cridaven, mentre del mar sorgia una figura enorme i terrorífica, que s’apostava a l’atac.
La jove quedà terroritzada i quieta, tapant-se la cara. La gent cridava i cridava tronadorament.
El drac s’ajupí, com per llançar-se a sobre de la presa al mateix temps que el sant cavaller dalt del cavall, amb l’escut i la llança cobrí a la princesa Sabrà, posant-se al davant d’ella.
La serpent Llançà primer una bocanada de foc, que fou parada dificultosament per l’escut de Sant Jordi, i ràpidament Llançà un segon cop amb la cua de dard, que miraculosament esquivà el sant cavaller i a punt està de caure del cavall. A les hores començà enfurismat el drac, a volar i a llençar foc per la boca i pel nas, mentre Sant Jordi protegia la donzella i esperava la seva ocasió.
De nou el drac es llençà a l’atac, quan Sant Jordi li donà una forta ganivetada a sota l’ala.
La gran ferida provocà la caiguda del drac a terra, i quedà tremolant de por. Llavors Sant Jordi s’apropà i agenollant-se al costat de la gran bèstia, el tocà i resà per ell.
Dirigint-se a la donzella, li digué:
Amb el teu lligam, fes-li un collar i portal com un gosset a la plaça del poble, que et seguirà i no us farà mes mal.
Així ho va fer la princesa, mentre la gent corria pavorida al seu pas.
Arribat a la plaça del poble, i d’una piadosa estocada, Sant Jordi acabà de matar al drac.
Tot varen ser festes al poble, mentre li demanaven al cavaller que es quedes a viure amb ells.
Sant Jordi va dir:
Deu m’ha donat la força per alliberar-vos de la serpent, per que sigueu testimonis del seu poder, i per convertir-vos a la vertadera fe de Crist!.
Així abandonà el poble als seus falsos deus i es convertiren al cristianisme.
Sabrà, abraçà la fe de Crist i es casà amb el sant cavaller,
Sant Jordi.
Aquí acaba la llegenda i aquí comença la biografia.- Sant Jordi, nat a la Capadòcia, era general de l'exercit de Roma en temps de l’emperador Dioclecià. Abraçà el cristianisme i abandonà la carrera de les armes, repartint tots el seus béns entre els pobres. Publicat l’edicte imperial de persecució als cristians, prengueren a Sant Jordi, que fent pública confessió de la seva fe cristiana, fou sentenciat, torturat i decapitat a l'any 303.
Es diu que es va aparèixer als cristians diverses vegades en les batalles contra els sarrains.
La seva festivitat es commemora el 23 d’abril, i es patró de Catalunya i Aragó.
Joan II i Joan Blanca
Joan II, pel tractat de Baiona, (9 maig del 1462) obtingué l’ajut de Lluís XI de França, a costa d’hipotecar per 300.000 escuts d’or, els comtats del Rosselló i la Cerdanya. D’aquesta manera i amb l’ajut militar de França, Joan II entrà al Principat. Havent-li segut prohibida l’entrada a Catalunya per la concòrdia de Vilafranca, les institucions del Principat el declararen enemic públic, i així començà la guerra civil que durà del 1462 al 1472.
Per la capitulació de Pedralbes, el 24 d’octubre de 1472, i el jurament per part del monarca de les constitucions de Catalunya, es va anular la concòrdia de Vilafranca i es va posar fi a la llarga guerra civil.
Ara quedava pendent entre d’altres, el problema de la hipoteca sobre el Rosselló i la Cerdanya.
_____________________
A partir del 1462, França pretenia executar el dret de posar guarnició a Perpinyà i a altres llocs, fins que es pagues el deute.
Els comtats no acceptaren el tractat, i consideraren a l'exercit francès, exercit d’ocupació
Entre novembre de 1462 i gener del 1463, Perpinyà plantà cara al francès, però fou inútil la resistència i quedà ocupada pel tractat durant deu anys.
Per la capitulació de Pedralbes, Perpinyà quedava ocupada per França, argumentant "dret de conquesta". Així doncs Joan II, hagué d'actuar ràpidament per recuperar el territori.
L’1 de febrer del 1473, entrà a la capital catalana de Perpinyà, sent rebut per la població al crit d’ "Aragó, Aragó, mort al francès".
Entre desembre del 1474 i març del 1475, quan Perpinyà quedà assetjada per l’exercit francès que pretenia de prendrela. El setge fou tant ferotge que els habitants de la vila, es veieren obligat a menjar de tot, i d’aquí ve el mot de "menja-rates". Agueren inclòs actes de canibalisme, que dona fe del patiment dels assetjats.
I ara es quan emergeix LA LLEGENDA:
El cònsol en cap de Perpinyà, a les hores era Joan Blanca.
L’exercit francès va fer presoner al fill del cònsol en cap, que era capità de l exercit de Catalunya, en una de les sortides que els assetjats varen fer intentant trencar el setge.
Els francesos amenaçaren llavors a Joan Blanca d‘executar al jove oficial, sinó rendia la ciutat i obria les portes de Perpinyà.
Llavors Joan Blanca, en un acte d'heroisme, es negà dient:
"Declaro que primer de tot, soc fidel al meu rei i a la meva pàtria, que es Catalunya, i prefereixo la mort del meu únic fill, a caure en la traïdoria". I afegí : "Francesos, si necessiteu armes per matar el meu fill, aquí teniu les meves".
D’aquesta manera, els francesos executaren el fill de Joan Blanca al peu de les muralles.
Finalment la vila fou ocupada el 10 de març del 1475, rebent el títol pel seu heroisme de "fidelissima vila de Perpinyà".
L’ocupació militar francesa durà 20 anys, fins que quedà alliberada el 13 de setembre del 1493, amb l’entrada triomfal dels Reis Catòlics.
