|
Santa Maria de Meià
|
|
|
Antic Priorat
de Meià. La vila de
Santa Maria de Meià és encara avui la capital espiritual
de la Coma de Meià com a cap que va ser durant
vuit-cents anys del Priorat de Meià. El senyor
jurisdiccional era el prior de Meià. Des que el 1834 van
ser abolides aquestes jurisdiccions d’origen feudal i es
va crear la divisió territorial actual en províncies,
partits judicials i municipis, Santa Maria el va formar
juntament amb el poble de Peralba. El 1926, i dins una
remodelació general dels municipis, va ser agregada, a
petició pròpia, al de Vilanova de Meià. D’ençà el 1957
s’ha constituït en entitat menor municipal. Al desembre
de 2004 hi havia una població de 83 habitants.
L’origen del cenobi de Santa Maria és una fundació
de tipus familiar que va fer el senyor de la Coma,
Guillem de Meià, cap a la meitat del segle XI. En aquest
primer període destaquem com a abats alguns familiars
dels Meià com Ermengol (Medianensis Guitardi Magnissimi
Monarchae filius) i el seu nebot Bernat Amat que sempre
són citats com a prelats de Meià. A partir del 1140 la
comunitat passa a dependre de Ripoll, adopten la regla
de Sant Benet i apareix al capdavant un prior. Destaquen
d’aquesta època el prior Ramon que al 1210 va fer
construir el temple romànic i, a principis del segle
XIV, Bernat Escarrer fill dels senyors d’Argentera de
Meià. Des del 1347 fins al 1576 els priors de Meià són
elegits directament pel Sant Pare “in encomendam”, i
molts d’ells ni tan sols venen a prendre possessió del
priorat, limitant-se, això sí, a cobrar les rendes ja
que tenen càrrecs més importants per exercir. D’aquesta
època assenyalem Berenguer de Rajadell, que també era
abat de Sant Cugat del Vallès i que va manar reconstruir
la vila de Santa Maria (1395) després de la desfeta del
comte de Foix; o a Lluís de Borja que era “nebot” del
Sant Pare Alexandre VI i a més cardenal a Roma. A finals
del segle XVI el priorat de Meià vivia una gran
decadència i per poc no va ser secularitzat pel Sant
Pare Climent VII. A partir del 1576 la Santa Seu va
posar el priorat de Meià sota la seva directa tutela i
en va exercir el patronat, elegint directament els
priors. Aquests drets i privilegis enfrontaren la Santa
Seu i la monarquia borbònica durant el segle XVIII, però
els va continuar mantenint fins a la seva desaparició.
D’aquesta última època destaquem els priors Josep de
Jalpí i Julià; Josep de Salvador, que va viure la Guerra
de Successió; Antonio Valparda, que va viure la Guerra
del Francès i fou perseguit com a cap de la resistència,
i Vicente de Antonio, últim prior que va patir les
desamortitzacions eclesiàstiques i que amb la seva mort
(1842) s’extingia el càrrec de prior integrant-se el
priorat de Meià al bisbat d’Urgell.
Llocs
d’interès:
És molt recomanable visitar la gran
església col·legiata de Santa Maria de Meià, barroc
català del segle XVII, amb les restes de l’antic temple
romànic i les tombes monumentals encastades al mur del
migdia. Mereix un especial atenció la magnífica talla
gòtica policromada (s. XIV) de l’antiga Verge del
Priorat de Meià.
També és de bona arquitectura
renaixentista el Monestir, antic Palau Prioral,
actualment reconvertit en casa de colònies de bisbat
d’Urgell.
Festes:
Santa Maria de Meià
celebra la Festa Major de primavera el dia de la segona
Pasqua amb un aplec a l’ermita de Sant Sebastià. Però la
Festa Major per excel·lència és la d’estiu que es
celebra el dia 15 d’agost.
Llocs, termes i
quadres del Priorat:
En formar-se els termes
municipals de Santa Maria de Meià i el de Vilanova
(1833), i desaparèixer les antigues jurisdiccions
senyorials, poc es va tenir en compte els més de 800
anys d’història comuna de moltes de les poblacions i
termes que formaven part de la Coma de Meià. No es va
respectar la jurisdicció espiritual que el prior de
Santa Maria exercia sobre 32 poblacions i territoris,
que tots es deien de Meià; ni la jurisdicció senyorial
sobre 17 d’aquestes poblacions íntimament lligades a
Santa Maria. Tampoc es va respectar la jurisdicció que
exercien, en nom del rei, el Capítol de Canonges de la
Seu sobre Vilanova, Fabregada, La Vall d’Iriet, Gàrzola
i Argentera. Per això avui trobem Rúbies, Figuerola de
Meià i Fontllonga dins el municipi de Camarasa, ja que
formaren en aquell moment el municipi de Fontllonga que
després s’agregà a Camarasa. El Castelló de Meià, la
Vall d’Iriet i Clua de Meià, els van integrar al
municipi de Baldomar que més tard s’ajuntà amb Artesa de
Segre. Gàrzola i Argentera, que sempre havien estat
unides al Priorat i a Vilanova van acabar integrant-se
al municipi de la Baronia de la Vansa. Per això en
recomanem la seva visita com a llocs dignes d’interés.
Peralba. Població abandonada a la dècada de 1970,
podrem veure l’església de Santa Maria Magdalena. Dins
el terme de Peralba es troben les restes de l’ermita
romànica de Sant Pere (segles XII_XIII) i el castell de
Cabrera.
Rúbies, encimbellat a la falda del Montsec,
també fou abandonat en aquesta dècada, on queda dempeus
la malaguanyada església romànica del segle XII.
Al
terme de Coll d’Orenga només ens en queden les restes
del seu antic castell (els Castellets) que a principis
del segle XI defensava les possessions dels Meià i del
comtat d’Urgell davant dels musulmans que encara
ocupaven la vall d’Àger; aviu fins i tot ha desaparegut
la masia que fou l’últim centre de la carlania fins al
segle XIX.
Entre les torres de defensa citarem la
casa forta de Rocaspana, coneguda com la torre de
Mataperunya, que estava situada dins el terme del
castell de Peralba. També la casa forta de Vallferines,
coneguda com la torre de l’Espinal, el terme de la qual
és el primer indret de la Coma del que es té notícia
quan l’any 1001 el comte Ermengol I d’Urgell el va
vendre per dos-cents sous a Borrell de Tarabau.
També mereix una visita el Castelló de Meià (Vall
d’Iriet de Dalt) restes de fortificació del segle XI,
semblada al castell de Mur; l’església de Sant Bartomeu
(s. XIII) a la Vall d’Iriet de Baix, i el llogarret de
Clua de Meià.
|
| |
|
|
|
|
Es coneix amb el nom de Baronia
de la Vansa l’antiga jurisdicció senyorial formada per
les poblacions de Lluçars, Boada i Tòrrec. El seu nom i
origen cal cercar-lo en les Coves de la Vansa, grans
balmes que han estat habitades des de l’època
prehistòrica fins ben entrat el segle XX. Dintre de les
balmes queden restes de fortificacions medievals i
antics habitatges reconvertits en corrals de bestiar. La
Casa de la Vansa, habitada molts anys encara després de
la guerra, conserva la majoria de les dependències d’una
casa de pagès i una llinda de principis del segle XVIII.
Per construir els murs d’aquestes cases i corrals s’han
reutilitzat molts dels carreus de les antigues
fortificacions i de l’església de la Mare de Déu de
Gràcia. Aquest és un temple romànic que data del segle
XI, les restes del qual es troben unes cinquanta passes
a ponent de la cova principal.
En desaparèixer les
jurisdiccions senyorials, el 1836, Lluçars, Tòrrec i
Boada van formar un municipi amb el nom de la Baronia de
la Vança, pocs anys després hi van ser agregats
Argentera i Gàrzola. Les cinc poblacions, amb capital a
Lluçars, es van mantenir com a entitat municipal fins el
1926 en què es van ajuntar amb Vilanova de Meià.
Històricament la Baronia de la Vansa no estava integrada
a la Coma de Meià, ja que en l’aspecte eclesiàstic no
formava part del priorat de Meià, sinó que es trobava
dintre del bisbat d’Urgell. Pel que fa administració
civil, la Vansa pertanyia a la vegueria d’Agramunt i, a
partir de la Nova Planta, al corregiment de Cervera.
|
|
Terme de masies
disperses situat a l’esquerra del riu Boix. Antiga
jurisdicció senyorial que va pertànyer a la
família Esquerrer, als marquesos de Rupit i
finalment a Ignasi i Josep Capaccio. El castell
medieval de Tanca la porta estava situat a la
masia de cal Bolló. A partir del segle XVI la casa
del senyor era la masia de cal Cisteller, al
costat de la qual hi ha la capella de Mare de Déu
del Carme. Mereix una visita l’antiga església
parroquial de la Mare de Déu del Remei (romànica
la Fira de la Perdiu s. la Fira de la Perdiu
XII-XIII), en un lamentable estat de conservació,
i el Bufador i el seu entorn, a la vora del riu
Boix. La masia de cal Petit és actualment una casa
de colònies, COLÒNIES PETIT, unes modernes
dependències amb servei per mainada, jovent i
jubilats. Al desembre de 2004 hi havia una
població de 7 habitants.
Petit llogaret
pintoresc i molt ciudat, amb cases de segona
residència. L’esglesiola de Sant Pere (s. XVIII),
depenia de la parròquia de Lluçars. Celebra la
Festa Major el primer cap de setmana d’agost. Al
desembre de 2004 hi havia una població de 6
habitants.
Població situada al
fons de la Coma de Meià a la dreta del riu Boix.
Té una notable riquesa agrícola i ramadera, amb
indrets i racons pintorescos. Població que havia
estat lligada a la baronia d’Argentera, essent
carlà Josep Capaccio el 1739. L’església de la
Mare de Déu del Remei també depenia al segle XVIII
de la parroquial d’Argentera. Des del 1925 fins al
1969 s’abastien d’electricitat, sempre que baixés
aigua pel riu, mitjançant una mini central
elèctrica (Electra de Gàrzola) que utilitzava la
concessió d’aigua de l’antic molí d’Argentera. És
també molt important el Club de Bitlles de
Gàrzola, fundat a principis dels anys 90 i que el
2004 s’ha proclamat campió de la I Copa de la
Generalitat. Celebra la seva Festa Major el primer
dissabte i diumenge de setembre. Al desembre de
2004 hi havia una població de 47 habitants.
Cap de l’antiga baronia
i del municipi. És un poble pintoresc amb coberts
i carrerons medievals molt típics. La seva
església parroquial és de notable arquitectura del
barroc català (s. XVII-XVIII) i està dedicada a
Sant Pere. Celebra la Festa del Roser el dia 2 de
maig i la Festa Major d’Estiu el tercer dissabte i
diumenge de setembre. Al desembre de 2004 hi havia
una població de 27 habitants.
Poble pintoresc situat
a l’esquerra del riu de les Segues. És també una
població molt restaurada amb racons d’una gran
bellesa. L’església és dedicada a Sant Isidre
Llaurador, patró de la població. Celebra la Festa
del Roser el dia 15 de maig, i la Festa Major el
primer dissabte i diumenge d’agost. Dintre del seu
terme es troba la Cova de La Vansa, el manantial
de Fontfreda i les banyeres naturals de la
Peixera, tot plegat un paisatge de singular
bellesa. Al desembre de 2004 hi havia una població
de 37 habitants.
Poble deshabitat i avui
ja en ruïnes. Despres de la construcció de
la presa de Camarasa, comença a marxar la gent del
poble. Les millors terres foren negades per
l'aigüa. Forma part en el passat del Maquesat de
Camarasa, del Priorat de Meià i del antic Municipi
de Santa Marià de Meià. Avui es part de la Entitat
Local menor Descentralitzada de Santa Marià de
Meià. Avui destaca pels seus barrancs (conegut
pels afeccionats al barranquisme).
Informació Web Ajuntament Vilanova de Meià
i altres. |
![]() | | |
