|
El Terme
Municipal |
|
|
El municipi actual de
Vilanova de Meià es va formar a partir del decret del 21
d'abril de 1834 mitjançant el qual s'abolien les
antigues jurisdiccions senyorials i es creava la nova
divisió administrativa de províncies, partits judicials
i municipis. Per formar un nou municipi, els pobles
havien de tenir un mínim de 10 famílies, condició que
reunien els pobles d'una gran part de l'antic Priorat de
Meià (Santa Maria de Meià amb Peralba, Vilanova de Meià,
) i l'antiga Baronia de la Vansa (Boada, Lluçars,
Tòrrec, Gàrzola i Argentera). El 1926 els pobles
de Santa Maria de Meià, la Baronia de la Vansa i
Vilanova de Meià, van presentar una instància
col.lectiva demanant la fusió dels tres ajuntaments. La
nova entitat municipal va ser oficial l'1 de juliol de
1926.
El terme municipal de
Vilanova de Meià està situat al vessant sud de la
serra del Montsec de Meià, dins de la comarca de la
Noguera. Inclou doncs, els següents pobles:
- Vilanova de Meià
- Santa Maria de Meià
- Peralba
(deshabitat)
- Gàrzola
- Argentera
- Lluçars
- Boada
- Tòrrec
|
| |
|
Vilanova de Meià |
|
|
Vilanova de Meià ha estat el
centre administratiu i sobretot econòmic de la Coma de
Meià durant els últims vuit-cents anys. La població és
una vila nova fundada a finals del segle XI o principis
del segle XII per Ramon de Meià , que va créixer al
voltant del castell de la Mota i de l’església de Sant
Salvador La família Meià van exercir la jurisdicció
civil i criminal sobre la seva gent i terme fins a
finals del segle XII, que va passar als Cervera per
matrimoni d’Ermessenda de Meià amb Guillem de Cervera.
Fins a principis del segle XIV va pertànyer a la família
Cervera, destacant entre les seus membres Jaume de
Cervera, notable personatge dins el comtat d’Urgell i la
Corona d’Aragó en temps del rei Jaume I, i que està
enterrat a l’església del priorat Santa Maria de Meià.
El 1312 va passar a ser una
vila reial i Jaume II li concedeix una carta de
poblament. Alfons el Benigne l’integra al Marquesat que
crea pel seu fill Ferran (1330), el centre del qual és
Camarasa, per això en el segle XIV, Vilanova era cap de
la sots-vegueria de Meià, dins de la vegueria de
Camarasa. Després s’integrà dins la vegueria de Lleida
i, a partir de la Nova Planta, del seu corregiment. El
1374, el rei Pere el Cerimoniós li va concedir el
privilegi de realitzar una fira el dia de Sant Martí
(actual Fira de la Perdiu). A finals del segle XIV
Vilanova tenia 99 focs o cases habitades (cap als 500
habitants). El 1426 el rei Alfons el Magnànim va
empenyorar Vilanova al Capítol de Canonges de la Seu
d’Urgell els quals en van exercir la jurisdicció, en nom
del rei. Tenia administració municipal autònoma (paeria)
des del segle XIV i va tenir notaria fins a finals del
segle XIX. Pel que fa a l’administració eclesiàstica
sempre havia format part del Priorat de Meià. Amb la
desaparició de l’antic Règim, el 1834, Vilanova de Meià
va passar a ser municipi. Durant la Guerra dels set Anys
(1833-1840) la vila era liberal i es va declarar
partidària de la reina, per això va patir moltes
destrosses a mans de les partides carlines manades per
Josep Borges. La població és una vila nova
fundada a principis del segle XII per Ramon de Meià ,
que va créixer al voltant del castell de la Mota i de
l’església parroquial de Sant Salvador. Formava una vila
closa que els successius eixamplaments de les muralles
van configurar l’actual població. Estava tancada pels
portals d’Ajós, el de la Font de Caps, el de Ratera, a
més del portalet de la Creu, el més primitiu, que estava
a l’extrem del carrer del Forn. Al desembre de 2004 hi
havia una població de 233 habitants.
Llocs
d’interés:
- Monuments megalítics de l’edat del
Bronze: La Lloella del Llop I i II, el dolmen de sòl
Joaquim, el dolmen del Cogulló.
| |
|
|
|
|
- La vila vella de Meià, situada
al puig de Meià, origen de l’actual Vilanova, destruïda
i abandonada a finals del segle XIV. Es pot visitar les
restes del castell de Meià (s.XI), les muralles i torres
que envoltaven la població, les ruïnes de moltes de les
antigues cases, especialment ca la Carlana.
Mereix
una menció especial l’església de Sant Cristòfol, avui
ermita de la Verge del Puig de Meià. Temple romànic del
segle XI, amb vestigis pre-romànics, molt original per
la seva arquitectura i els relleus incisos als capitells
i les impostes, així com una enigmàtica inscripció.
- Vilanova de Meià.
La nova vila formada als
peus del turó de Meià amb les antics carrerons amb
coberts i portals medievals i amb les restes de l’antic
castell de la Mota situat al nord de l’església i ara en
restauració, convertit en un magnífic mirador.
L’església de Sant Salvador, temple romànico-gòtic,
ja explicat. El Parc Recreatiu Municipal, amb unes de
les piscines municipals més antigues de les terres de
Lleida (42 anys)
Vilanova disposa d’un
Refugi-Alberg de Joventut, on les amants dels esports
d’aventura poden fer el centre de les seves
activitats.L’Aplec Excursionista del Països Catalans que
es va celebrar al Motsec de Meià (font de sòl Sitó) l’11
de setembre de 1981, va donar a conèixer la Coma com un
indret ideal per practicar molts esports d’aventura.
L’espeleologia té moltes possibilitats en els nombrosos
querants. Es poden realitzar múltiples rutes
excursionistes visitant paratges de gran bellesa
natural, tant a peu com amb bicicleta de muntanya. El
vol amb ala de pendent (parapent) i amb ala delta es
practica des dels cims del Cogulló, del puig de Meià i
de Sant Alís. Però l’esport d’aventura per excel·lència
és l’escalada a les impressionants parets de la roca
dels Arç, les cingleres de l’Escala del Pas Nou i les
del Rocar i la cova de les Monges a Fabregada.
|
|
La Pedrera de
Meià.
La
palentologia és una cita obligada en parlar del
Montsec i de la Coma de Meià degut a la gran
quantitat i varietat de fòssils que afloren en
molts indrets. Els més valorats pels experts són
els que es troben a la Pedrera de Meià. A
començaments del segle XX, quan d’aquesta pedrera
se n’extreien calcàries litogràfiques entre les
que sortien els fòssils, Lluís Marià Vidal va
aconseguir que prestigiosos científics com els
francesos Fernand Meuinier o Emile Sauvage i el
belga René Zeiller descrivissin els exemplars més
importants que anaven apareixent. L’explotació del
jaciment va durar fins cap a l’any 1920 i és en
aquest període quan es van trobar els fòssils més
notables. En aturar-se les extraccions de pedra i
després amb la Guerra Civil i la postguerra els
fòssils de la Pedrera van caure en un cert oblit.
Va tornar a ressorgir l’interès pels mateixos cap
als anys cinquanta amb Lluís Ferrer i Condal i més
tard amb els Amics de la Paleontologia de Lleida.
El paleontòleg que actualment la coneix més a fons
és Antoni Lacasa. S’hi ha trobat vegetals
(equisetum, zamites); insectes (l’escarabat o
panerola, larva de cavall de serp...), peixos,
anurs (la granota més antiga del món:
Montsechobatrachus gaudryi); rèptils (essent el
més conegut el petit cocodril Alligatorium
depereti Vidal). Recentment (1995) es va trobar el
fossil d’un ocell que va viure en període Cretaci
i que demostra l’evolució dels dinosaures cap a
les aus. Molts dels fòssils provinents de la
Pedrera de Meià es poden veure i estudiar al Museu
de Geologia de Barcelona, al del Seminari
Conciliar de Barcelona, al Paleontològic de
Sabadell, al de l’IEI de Lleida i als de Ciències
Naturals de Madrid, París i Londres.
A
Vilanova de Meià es conserven dues importants
col·leccions paleontològiques: la de Vicenç Franco
i la de Joan Mullor.
Informació Web Ajuntament Vilanova
de Meià. |
![]() | | |
