Quina hora deu ser?

Fa estona que no sento res

La mare ja deu ser a la botiga

I el brètol del meu germà a classe

Em podria aixecar i posar musica a tota llet

Els linkin park a tota merda

Però carda molta mandra... i la mala puta de la veïna encara es xivaría a la mare

S’ho ha ben empassat que no em trobava be, ( aaiii maree em fa mal la panxoneta...m’ha de venir la regla i em fa molt maaal....)

.- Quedat al llit, ara et porto una saldeva, te la prens i reposes una mica, Laureta meva, no pateixis que ja veuràs com aquesta tarda et trobes millor....

I m’han deixat ben sola, la saldeva i un got d’aigua a la tauleta , el telèfon inalambric al costat per si tinc alguna emergència  i un llibre de ciències naturals que en teoria he d’estudiar.

Laureta meva, laureta meva... ostía mare!, que ja tinc 15 anys! No soc cap nena, soc la que  tinc els pits més grossos de la classe, talla 105, 1,72 d’alçada,  el cabell castany però sempre el porto tenyit de colors, avui de color blau i si aprovo em deixaran fer un piercing. Menys a la llengua m’el puc fer on vulgui...

M’agrada estar sola a casa perquè puc anar ben despullada. És una sensació estranya la de voltar per casa nua, sabent que en qualsevol moment podria entrar algú, o que algú des de fora podria estar-me mirant per la finestra.

Un biofrutas, unes galetes, i ... una pastanaga.

Mentre torno cap al llit l’excitació m’embolcalla, ha estat un impuls, sense pensar, de cop he tingut la pastanaga als dits, mirant-me-la com si fos una polla,  l’hi he xupat la punta, amb els ulls tancats, veient al Marçal de 3er descordant-se els texans per treure-se-la...

Ara mateix sota  el nòrdic, tota sola amb la pastanaga, la polla del Marçal, que m’acaricia tota la pell, els llavis, la llengua, la boca, el coll, els pits, els mugrons, la panxa que no m’ha fet gens de mal en tot el matí, el melic, els pelets arrissats, la xona...tancada, que batega, s’humiteja, s’escalfa, la figa que reclama la polla d’en Marçal, la pastanaga que entra poc a poc, acoblant-se entre els llavis vermells i humits, entrant i sortint al meu ritme, ara ràpid i ara una mica més... sí, sí, sí...oh Marçal no paris...no paris, no paris, no paris...des del fons del fons arriben les convulsions,  arronso les cames i m’abraço del tot, mentre l’orgasme  estova la pastanaga que segueix dintre meu.

Em quedo quieta, adormida...