Ricard Salvat: “Tenia una veu amb un avellutament que no era normal, boniquíssima. A més, era molt disciplinat, no et feia patir per arribar a l’hora o no. S’aprenia el paper amb molta rapidesa i sobretot era un home molt intel·ligent”.

Joan de Sagarra: “No va ser una persona amb pretensions ni amb ganes de fabricar-se un personatge, ni tampoc era un home acostumat a anar amb polítics i coses d'aquest tipus. Tot al contrari. Era una persona molt senzilla, l'Ovidi”.

Àlex: “La veu de l'Ovidi, com tantes altres veus a les cultures, en aques cas la catalana, s'ha intentat amagar, perquè és la veu de la classe obrera, la veu conscient de qui pateix. Ell no és un fill de classe burgesa a qui li agafa per explotar els seus estudis musicals, sinó que és un autodidacte i que es posa amb tota la passió a guanyar-se el seu lloc dins el ventall de la cultura catalana”.

Jana Montllor Blanes: “Recordo sobretot quan l'Ovidi arribava a casa, perquè passava temporades a fora. I me'n recordo, tinc molt la imatge d'estar amb l'Ovidi a la meva habitació fent cafè, que en veritat era aigua amb sorra que jo li preparava, per fer veure que preníem cafè tots dos a la taula i parlàvem de coses serioses. Jo tenia 4 anys, pots comptar com era de seriós!”

Jana Montllor Blanes: “Quan va morir l'Ovidi jo tenia 15 anys, era molt joveneta, diguéssim que vaig tenir poc temps per compartir amb ell, i una mica doncs és com que he anat amb els anys... evidentment jo coneixia l'Ovidi, era el meu pare i teníem una bona relació, però és com que mai no deixo de descobrir-lo una miqueta més. Sobretot ens ha deixat la música, el teatre, ens ha deixat moltes coses. És com que encara estic aprenent d'ell, no?, que és el que m'agradaria que es fes: que tothom aprengui una mica de l'Ovidi”.