Pòrtula nº 295  ABRIL de 2006

Rebel·lió de granat

L’altre dia, al "Balears", apareixia un article que, analitzat parcialment, sens dubte conclouríem que es tractava d’un jove amb energia incontenible, i com si tingués necessitat d’amollar-ho tot en un article, no fos cosa que només li publicassin aquest i, per descomptat, políticament incorrecte de dalt a baix. Doncs no: era de Rosselló Bordoy, el nostre convidat especial de fa un parell de "Vetlades des Molí".

Don Guillem ja estava acostumat a que tothom li trepitjàs la Palma romana o la Madina Mayurqa que tan bé va conèixer. Així mateix ja es va enfadar molt quan ningú no li feia cas amb els aparcaments d’Antoni Maura. Ara, el que l’ha fet sortir de polleguera, és que li han tocat els Hostalets, però ben tocats. No és per menys, perquè els Hostalets tremola, i el que tremolarà. Quan acabin les obres serà que ja pot entrar tota aquella cotxada (in crescendo) dins Palma. Serà un espectacle grandiós, quan tallin la cinta, veure ple el boulevar-scalextric de Jacint Verdaguer... i després? es mesclaran amb els que ja hi ha embossats a la plaça d’Espanya, o hi ha un pla B màgic?

...I després els Hostalets continuaran tremolant. Amb aquelles casetones antigues, que no produeixen res! Precisament, pels nervis aquests s’han alçat totes les vies. Si vos hi fixau, mirau un mapa de fa uns anys, aquell espai de les estacions era com una punta de fletxa que tocava el cor de Palma... i estava "buit". Quan s’ompli tot això, encara quedarà els Hostalets, una mena de reserva indígena "ante portas": Quin general Rodríguez podrà romandre mans plegades?

Tornant a Don Guillem, al segle passat pareixia que no havia de fer res més que posar rètols a les pedres que li duien pel Museu de Mallorca. Idò ja el veis, mentre tots els altres despotricàvem que el llatí no servia per a res, ell el perfeccionava i va entendre que jubilat ve de jubileu, i hala: com unes castanyetes.

Una altre que també posava rètols pel museu, als ossos de miotragus, era Miquel Tries. També fa molts d’anys, d’allò del miotragus; no vos ho creuríeu. Idò no fa gaire va fer una guia de torrents, i no és que vagi a la sortida dels torrents a demanar com els ha anat; no: ell mateix s’hi fica, es banya, es despenja i pica. Fa dues temporades que el GEM va programar la neteja del torrent de Pareis (devers abril, devia ésser), però justament aquell dia va estar ple aigua i l’acte es va haver de modificar, només un escamot va travessar el torrent per picar pintades: allà era en Miquel.

Aquests que tornen a l’Everest, que els heu vist? Tomeu Quetgles, altra vegada. Quaranta-sis primaveres, si no vaig malament. Si no és ell que arriba a dalt, almenys com a cap d’expedició, o si més no de "tasta-gel", no sé que hi hagi ningú més preparat, deu fer prop de trenta anys, de la seva primera expedició. L’any passat hi anava Jopela, amb més primaveres, encara. Li devia tocar perquè ja havia rodolat per tot el món. És un home que ho aguanta tot. Si fa falta, aguanta tot sol davant Cort amb una pancarta fins que llevin una antena il·legal a sa Indioteria.

No sé on vaig llegir que l’Obra Cultural es rejovenia, i en vaig estar molt content. Ja era hora de veure rejovenir alguna cosa. Devia fer anys que no veia cap jove a cap acte cultural. Però quan vaig veure la foto del nou president, Jaume Mateu... bono! si pareix de la meva quinta! Bé, potser mirant els altres components de la junta, sí que hi trobam alguna cara més jove. Però aviat munten una espècie de consell assessor on tornen arreplegar, entre d’altres tots els Moll Marquès, i Climent Garau, que ja té prou mèrits per descansar ben tranquil, però continua dient la seva a "Es Castellet".

Antoni Gorrias mai no ha tingut la sort de cara, ja feia temps que tenia alguns problemes amb una cama, i de vista, però res no el va aturar per treure el gat del sac de totes les cases de neu que hi ha pels caps cimals, ni dels sistemes hidràulics tradicionals. Va estar un quants anys a la policia de Marratxí, d’oficial i de sergent en funcions, cosa que no li impedia posar-se ell mateix a regular el trànsit enmig d’un creuer perillós. Més de quatre degueren pensar que amb un home que feia aquestes rareses no estaríem gens tranquils i valdria més que se’n tornàs a Palma, i efectivament... Després encara va tenir un accident que de qualsevol altre diríem ha quedat minusvàlid i jubilat, però no es jubila. I a més, si "trobam" un tros de síquia a Can Domenge i les administracions de taifes no saben si va o si ve, si ja el podem destrossar, o encara no, algú haurà de posar un poc d’ordre. Toni...?

N’hi ha que diuen que el Maig’68 no va servir per a res. Potser, és difícil avaluar aquestes coses, però també potser una sort que tornin a arruixar, els veïnats, perquè si hem de confiar amb la nostra "Pardaleria 2000", ja hem vist com quedarà Mallorca "a lo Grande". Mirau per un foradell... el nét de Gaspar Valero:

""This solarium is the Train Bridge Square, the skycrapers on the other side were buildings on the indigenous reserve place. William R. Birdoy, once the last of the Mohicans... Apaches? Hostaletians? Doesn’t matter... come on...""

Pere Llofriu