Crònica d'un exjugador i exmassatxiste del club que pul·lula pels camins de l'Oncle Sam.
Carlos Climente
El Nadal es viu amb eufòria als Estats Units. Evidentment, també són unes festes molt més consumistes. Encara que els europeus els seguim el corrent i gastem més del compte, no ens acostem als americans ni d’una hora lluny. Aquest consumisme es percep en mil detalls que no podríem descobrir en cap altre moment de l’any. Per exemple, ¿us heu adonat que les escales automàtiques van més lentament com més pes carreguen?; ¿us heu preguntat mai per què els quioscos estan envoltats de papers?, perquè els diaris porten cent mil cupons de descompte i ningú pot evitar que li’n caiga algun a terra; ¿per què les cadires dels restaurants estan enganxoses per la part inferior?, ¿per l’efecte mocs? No, per l’efecte cel·lo dels regals que han intercanviat els que hi havia abans a la taula.
Reconec que no sóc un amant del Nadal, però als EUA, encara menys, perquè els seus costums em desubiquen. Un d’ells és el que anomene “la paradoxa de les llumetes”. Els ianquis adoren posar llumetes. Quan arriben aquestes dates, el país es converteix en un Las Vegas gegantí, on els daltònics no poden ni eixir de l’armari (com Tom Cruise), perquè dins mateix de casa, l’arbre de Nadal està xuclant 4000 vats.
També em fa una mica de por l’home panxut que reparteix regals, el Pare Noel (que ací és una miqueta efeminat i li diuen Santa). Em fa por per moltes raons:
1) Primerament, perquè jo m’he educat en un país en què fan bous al carrer i, és clar, quan ací vaig al supermercat i sent un esquellot a dos metres de la gepa, se’m posen de corbata pensant que s’ha escapat el ‘manso’.
2) En segon lloc, perquè en la meua infantesa encara s’educava als xiquets utilitzant l’home del sac com a últim recurs. Per tant, quan veig el vell amb el sac, em pose a tremolar.
3) I, finalment, perquè la figura és per si mateixa bastant tètrica. Sense cap dubte, si jo fóra pare, mai permetria que els meus fills s’assegueren a l’entrecuix d’un home vell, solter, amb un vestit roig de lycra i que va bevent tot el licor que li deixen a les cases.
Tinc por que les festes de Nadal acaben amb l’ecosistema. Ja vaig comentar una altra vegada que tots els nord-americans mengen gall dindi (titot) el Dia d’Acció de Gràcies; doncs fan el mateix la Nit de Nadal, amb la qual cosa, deduïsc que, amb la tardor, els ocells no emigren al Sud buscant un clima més càlid, sinó per evitar que se’ls mengen.
Un altre costum, a mig camí entre bonic i neonazi, és el d’invitar un pobre. Molte famílies conviden un “sense sostre” a sopar amb ells la Nit de Nadal. En relació amb aquest tema, tinc els meus dubtes: el pobre no li ofèn que el conviden per pobre? Però el dubte principal està relacionat amb el moment d’obrir els regals. Quan acaben de sopar i tots fan cap al menjador per veure que hi ha sota l’Arbre, al regal de la mare diu «Mamà», al del pare diu «Papà». Al del pobre… què hi diu? «Pobre?»
Tot i així, el Nadal nord-americà té coses positives: els carrers estan plens d’altaveus i se senten cançons nadalenques. Cançons de l’estil de Frank Sinatra i Louis Armstrong, amb acompanyament d’orquestra i no les nadales que posen pels carrers d’Espanya, amb un energumen fotent-li canya a la simbomba i 90 xiquets competint per veure qui crida més.
D’alguna manera, també és positiu el tema de les llumetes, pel fet que tothom deixa de furgar-se el nas als semàfors perquè tenen la sensació que tot el món els veurà.
Tanmateix, si per alguna cosa és bonic el Nadal ianqui és per l’aura de felicitat que sembla envoltar a tota la gent. Els repartidors d’UPS, per exemple, es disfressen de Santa Claus. També és veritat que, quan els xiquets s’acosten per veure Santa en persona i veuen que té un cèrcol de suor a l’aixella de carregar i descarregar la furgoneta, es queden desencantats. Però és el mateix desencís que pateixen els xiquets espanyols quan miren la tele la Nit de Nadal i descobreixen que aquell amb paràlisi facial és el rei de veritat.
El Nadal fa feliços els americans. Eixes al jardí de casa i els veïns s’aboquen a la finestra cridant: «Bon Nadal, veí!» Aleshores penses si també miraven per la finestra el dia que vas pixar al pi… Però, al cap i a la fi, alguna cosa s’encomana i, segons com, ets feliç.
Bon Nadal i Feliç Any Nou per a tots!
