EM DIUEN CARME LEIRA i temps enrere vaig abandonar Ligácia per a refer la meva vida a l’Argentina. A poc a poc he edificat un món propi de mesures possibles. Però no n’ha estat prou. Quan m’he enfrontat al fil real dels esdeveniments, totes les experiències acumulades m’han semblat fràgils en extrem. Pensava que era una habitant més de Buenos Aires, que la meva existència era lluny de la improvisació dels primers temps, que havia proscrit tots els records que em podien conduir al fracàs. No importa que hagi après a estimar-me tal com sóc. Ara sé que estava equivocada.

La història ens diu que podria haver-me convertit en un altre dels nombrosos emigrants que arribaven al país, fills d’italians o de polonesos, enganyats per la resplendor d’unes perspectives que no sempre s’acomplien. Però jo només fugia de la meva memòria. Vaig entendre massa tard que el pas del temps esborra els contorns del nostre destí, que l’aflicció per aquesta pèrdua de claredat també acaba eclipsada per la indiferència. Em pensava que havia pres el camí correcte, potser perquè les meves raons havien estat poderoses. Volia deixar de banda la tristesa, travessar l’oceà que ens allunya de la bona sort, coincidir, encara que fos una única vegada, amb la felicitat. Tots els meus esforços només van servir per a crear nous silencis, noves zones secretes que la nit convertia en palaus de paper.

Ara sé que perseguia un somni. Corpresa per la densitat vital de Buenos Aires, per una societat capaç de vèncer les circumstàncies més adverses, anava a l’encalç d’un territori ocult al més profund dels éssers, però n’hi ha pocs que tenen la fortuna de trobar un rumb favorable.

Anar-me’n, emigrar, fugir. Durant els primers anys, aquests objectius resumien la meva idea de futur, però només era una manera d’enfrontar-me al fracàs en què es van transformant les esperances. Potser per això m’ha sorprès tant la fèrria voluntat de la memòria, encara un reflex de la meva rebel·lia, l’últim reducte d’un esperit que es pensava vençut pel temps i la distància. De sobte, tornar al passat canviava el curs de les coses. Com si la memòria fos capaç de viure existències paral·leles i una d’aquestes s’anés construint de manera involuntària. Per primera vegada sabia que el passat no m’obriria noves possibilitats, una certesa que era la meva arma per a interpretar-lo.

Podem afirmar que el passat no ens trobarà mai més per a subjugar-nos amb l’empremta d’il·lusions perdudes? Qui se sent capaç d’assegurar que no hi ha molts finals al llarg d’una vida? Sovint pensava que la meva existència era com un conte d’hivern: desigs expressats a vora la llar que només un canvi d’estació podia anar fent realitat. Però el gel era etern i soldava les portes de la casa, encriptava els arbres, cobria els camins amb miralls imperfectes.

El vel d’oblit que els anys imposa no ha estat prou per a girar full sobre el record de l’Helena Ducrós. I això em reconforta. Si digués que m’ha desconcertat la intromissió dels temps pretèrits en la meva existència no seria cert. Sempre m’he considerat una adolescent perpètua, com si el pas del temps vingués marcat per una ficció que més tard o més d’hora em tornaria al començament. És clar que no parlo de la memòria voluntària, aquesta és com les fotografies que algú et mostra, ignorant l’escassa emoció que provoquen. Parlo de la memòria que es fa paraula, perquè només la paraula ens pot transmetre la dimensió del món. Jo també penso ara que l’intima ambició de tot el que ens envolta és fer-se paraula.

Puc dir per primera vegada que he viscut molt de temps sota l’oblit, sense entendre que traspua una debilitat extrema. Una paraula, una aroma, una imatge casual, poden engegar sense remei els mecanismes de la memòria. Però jo em negava a interpretar els signes, presa d’una mirada vertical que m’impedia superar el dolor. No és estrany que les meves ambicions, que creia acomplertes, la meva vida, que suposava resolta, hagin trontollat després de llegir la notícia. El temps ens confon sovint amb rostres d’immensitat definitiva, però el pas dels anys impregna els records d’un perfum superior a la vida. La meva memòria de Ligácia s’havia convertit en una successió d’imatges remotíssimes, m’esforçava a viure el present quan només es pot confiar en el passat -les idees que ens modelaren, les sensacions que ens feren estremir- per a projectar-nos cap al futur.

Tot just he copsat el sentit de la notícia inesperada, la meva presència a Buenos Aires m’ha semblat un error. M’ha dut tant de temps entendre que no era com l’Helena! Ella tenia respostes, posseïa enginy i talent per a dibuixar la seva vida a l’ombra de les dificultats, sense el traç inexpert que obtenim els menys venturosos. Ella em va ajudar quan vaig prendre la decisió final, va posar els mitjans per a fer possible l’inimaginable. Per què m’assalta la certesa d’haver dilapidat la seva confiança? Em dic que vinc d’una tradició familiar plena d’antigues malenconies -a pesar de l’esforç que he fet per a negar-les, no m’han abandonat mai-, que arrossego un fat advers contra el qual no es pot lluitar. Però no em serveix de consol, ni tan sols m’és útil com a excusa.

La memòria ha decidit deixar de viatjar en solitari i ha començat a caminar al meu costat, agafant-me la mà. Estenc la mirada sobre el mar i penso que la seva infinitud m’ofereix un joc de realitats, que podré aturar el pensament en el minut exacte en què la vida és possible, com si dominés les hores i la mar i el temps. Potser per aquest retorn accidental, per aquest viatge sense xarxa a l’altra persona que vaig ser, he escollit l’escriptura. Ja no puc deixar-me arrossegar pel pas del temps; el meu temps de la vida s’ha d’obrir al temps de les coses. La intimitat de l’escriptura em conduirà a una nova forma d’existència. No serà senzill, però. Recordo que molt abans de descobrir la meva vertadera vocació, pensava que el món es podia contenir en una frase i que jo seria capaç de trobar-la.

No podia imaginar les conseqüències d’una recerca tan desesperada, ni tampoc l’enorme distància que hem de recórrer per a descobrir la gran equivocació de les nostres vides. Saber, ara sí, d'una manera incontestable, que el passat no és com ens expliquen: un indret sotmès a l’oblit, fugaç en la seva aparença. Molt al contrari, l’escriptura ens demostra que el passat és una gran memòria immutable sobre la qual podem actuar, que fins i tot ens és permès de canviar les seves regles. No ens conformarem amb la primera carta que surti del calaix, continuarem la recerca, obrirem els sobres i les carpetes, desfarem el moble per a descobrir aquelles paraules que la casualitat o el destí ens amaguen.